Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Breu breviari electoral

Amb les eleccions a Andalusia es va entrar en un període electoral llarg i complex. Les europees, no ho oblidem, ja dugueren senyals de canvi. El cicle es tancarà amb les eleccions generals properes; quan hagi conclòs, el mapa polític espanyol podria haver canviat substantivament. Segurament estem a l’avantsala d'una nova època. Ara toquen municipals i autonòmiques. No oblidem que en el particular i concret hi ha l’universal. Davant el que ens ve he cregut convenient fer un breu breviari per orientar-me.

Un podria sospitar que el vot s’ha tornat descarnat, una espècie de “tu em fas mal i jo te'n faré a tu”. Una lògica electoral en la qual el votant castiga els partits que l’han fet sofrir amb l’austeritat. Voldria pensar que també castigarà la lleugeresa de mans i la irresponsabilitat. Però de cop i volta arriben les eleccions a Anglaterra i els resultats capgiren totalment aquesta teoria. Sorgeix novament el vot ocult, la por del vot ocult! A Espanya, el vot ocult tradicionalment ha amagat un sentiment de prudència mal entès: la interrupció del plaer de ficar la papereta desitjada a l’urna corresponent en benefici de l’estabilitat. Ha estat l’expressió de l’ètica d’una societat beata. Per contra, a la passades eleccions europees es varen trencar certes vestidures i els ocults varen resultar ser dimonions que sorgiren de sota les llambordes.

A la primeria, després de la dictadura, la gent va votar impel·lida per la genètica del vot familiar que havia romàs en la memòria històrica. Després, en general, el comportament s’ha apropat a la màxima que l'oposició no guanya les eleccions, sempre les perd el Govern. Avui, el vot sembla apuntar al sistema i no únicament als partits. Incertesa i inquietud, per això aquestes breus cites sobre el que, en opinió meva, és essencial.

Un teòric de l’austeritat, Mark Blyth, diu que "la idea de retallar l'estat del benestar en nom d'un major creixement econòmic i de l'augment d'oportunitats és una insultant mentida". Aquesta afirmació podria explicar, en essència, la tendència a la desafecció que experimenta el vot, en relació a la situació que es pensava normal. Conté la idea del valor moral, més enllà de la motivació estrictament econòmica. Al greuge material del mal causat, s’hi suma l’ofensa de la dignitat menyspreada. La magnitud de la crisi econòmica preocupa, molesta haver hagut de rescatar les banques, però la mentida indigna, podríem resumir. La mentida, igual que va succeir amb la derrota d’Aznar, es pot convertir en causa electoral.

La indignació condueix inexorablement a la desconfiança, a voler participar més directament i més intensament i en més qüestions. L’austeritat com a solució de la crisi condueix a la mobilització i la crisi, en si mateixa, obre el camí a nous comportaments. La lluita social i la resposta positiva, anar més enllà del simple no, ho hem viscut intensament aquests darrers anys. Segona cita, d’un altre expert: John Holloway, que ha viscut i estudiat intensament l’experiència dels zapatistes a Chiapas, defensa que “el canvi social no és produït per activistes per molt important que pugui ser –o no– l'activisme en aquest procés. El canvi social és més aviat el resultat de la transformació tot just visible de les activitats quotidianes de milions de persones”. No és necessari assenyalar que a la nostra cultura el paper d’activista polític l’haurien jugar els partits, altrament els podria succeir com a les grans esglésies, les quals diàriament perden feligresos.

Arribat al punt del trajecte en què l’austeritat és una mentida indignant, el canvi social el protagonitza la gent i els partits haurien d’ésser una punta de llança, hauríem de veure on situem la frontera, les famoses ratlles vermelles que estan de moda. Perquè en tot això hi ha una línia que separa el que és creïble del que no és creïble. Per això, he cercat una idea suficientment potent que, per si sola, delimités el camp de joc: qui juga a un costat, i qui a l’altre. L’he trobada en el pensador eslovè Slavoj Zizek, quan diu que "mentre persisteixi la despolitització de l'esfera econòmica, qualsevol discurs sobre la participació activa dels ciutadans no podrà incidir en les decisions a llarg termini que ens afecten a tots". Aquesta és la qüestió de fons, l'economia fora del control de la política com al més normal i convenient. Aquesta és la gran mentida que ha fabricat el neoliberalisme: la que qualifica de necessàries i convenients les retallades, el rescat de la banca, la reforma laboral, la submissió al mercat en general. La norma més enllà de la política que, al capdavall, es concreta a la vida quotidiana de les persones, en desnonaments, atur, inestabilitat laboral, menys sanitat publica…

Només puc arribar a una sola conclusió: la realitat imposa un vot lluny de la prudència.