OPINIÓ
Opinió 09/07/2016

Cambreres de pisos

3 min

En l’actualitat existeix una plataforma estatal de cambreres de pisos creada per defensar els seus interessos i millorar les condicions de treball a les quals estan sotmeses. Vaig conèixer la seva existència a través de Facebook. Vaig clicar “m’agrada” i vaig convidar una sèrie d’amics que també ho fessin. Les cambreres de pisos són el col·lectiu que millor representa l’explotació laboral a la indústria turística. He posat explotació laboral i bastaria haver posat simplement explotació, seria més correcte. En el mur de la pàgina hi ha penjada una entrevista a Lucia, una treballadora d’hoteleria que relata perfectament la situació en què es troben aquestes professionals. Penso que el cúmul de circumstàncies que envolten aquest col·lectiu són la història mateixa o el resultat d’una llarga submissió sobre la qual s’ha construït l’activitat turística.

A tots els nivells, des d'un president d’una gran companyia aèria que diu que els mallorquins eren no-ningú fins que varen arribar ells fins a un gerent d’una associació hotelera que ratifica que anàvem descalços fins que arribaren ells (els mateixos ells als quals es referia el president de la companyia aèria); passant per l’empresari que s’ha postrat submís davant els operadors i pensa que un sou minso per als seus empleats és millor que estar a l’atur; fins als professionals i polítics que equivocadament s’han cregut obligats a dir amén a tot als designis del capital. Aquesta, en poques paraules, una piràmide de vexacions sobre la qual s’han construït imperis. Al final de la cadena, com sempre, la baula més dèbil: les cambreres de pisos. També, per la seva condició de dones. Llegeixin l'entrevista a Lucia. En una societat moralment sana no es poden permetre escenaris com el que ella descriu.

No és cert que les condicions laborals siguin brutals només en els hotels de més baixa categoria, els que únicament obren en temporada alta o tenen uns clients que paguen poc. Les condicions extremes en què treballen les cambreres de pisos són un mal comú a tot el sector. Primer, perquè a causa dels atemptats als països competidors i la inestabilitat a la conca mediterrània, els preus han pujat i les condicions financeres de les empreses han millorat. Segon, perquè les conseqüències repercuteixen de manera generalitzada en la salut (reivindiquen el reconeixement de malaltia laboral per les seqüeles físiques que pateixen a conseqüència de la feina), en la vida familiar i les condicions de jubilació (demanen que els sigui reconeguda la jubilació a 58 anys), en totes les categories d’establiments. I, tercer, perquè els exemples i les notícies que coneixem ens diuen el contrari.

Les cambreres de pisos en un hotel apartament d'una coneguda i prestigiosa cadena hotelera netegen a diari 15 apartaments. Aquest és el titular d’una entrevista real de collita pròpia. És a dir, l’establiment té nom i la persona que m’ho conta, nom i llinatges. 15 apartaments, cada un amb el seu respectiu bany o banys, cuina, sala i dormitoris. Netegen i fan els llits, entre quatre i sis. Deu minuts per desdejuni i vint per dinar. A una altra amiga i confident, treballadora d’un altre hotel, la novetat d’enguany ha estat que li fan pagar el dinar al menjador de personal (el conveni d’hostaleria preveu que els treballadors tenen dret a una menjada diària). Hi ha qui encara pensa que el miracle de l’excel·lència es deu a les brillants ments dels grans executius i propietaris.

Les inspeccions de l’any passat, a l'aparthotel en qüestió, varen repercutir positivament en sentit que ara es compleixen els dies de descans. No obstant això, l’empresa no ha contractat més persones per cobrir les rotacions que obligatòriament es produeixen, simplement no es fan nets els apartaments i la feina penja. Les conseqüències d’aquesta acumulació les pateixen les cambreres mateixes. En les comptades ocasions en què es contracta una empresa de neteja externa les condicions de les traballadores que hi fan feina encara són molt pitjors: contractes parcials, hores extra sense abonar…

Si un pensa que això són les condicions que pot oferir l’empresa a les seves treballadores en anys de bonança, en què els competidors estan aniquilats, no li queda més que creure que el negoci no està tan ben organitzat com ens volen fer creure o que la cobdícia humana no té límits. Possiblement les dues coses siguin certes. Mentrestant, el que es pot comprovar és que una política d’inspeccions dures per si sola no és suficient per capgirar la situació. Ho sospitàvem, la qual cosa no vol dir que no s’hagi de continuar fent. Però el govern haurà de cercar altres maneres d'incidir en la qüestió. Del que no hi ha cap dubte és que el camí passa per plataformes com la que s’ha creat i la feina reivindicativa de les afectades. També, com sempre.

stats