Publicitat
Publicitat

Crida

Moviment espontani de docents, alumnes i pares per la defensa de l'ensenyament públic i de qualitat i de la llengua; integrador, allunyant de l'organització de qualsevol partit polític, com també dels sindicats, capaç de convocar cent mil persones a manifestar-se. Una àgil descripció de Crida ; d'un periodista, a un visitant interessat.

Espontani, integrador, incloent i independent són adjectius que podríem aplicar a la majoria dels moviments reivindicatius actuals. Resulta que la defensa més contundent, i eficaç, de l'educació pública l'estan fent els ensenyants, els pares i els alumnes; de la sanitat pública, els professionals de la sanitat; de l'habitatge, les plataformes per la hipoteca i els professionals de la justícia… i això suscita admiració i comprensió. Sembla que l'Estat de Benestar està millor bressolat pels ciutadans que per les institucions.

Però, és clar, hi ha gent al carrer. I l'establishment sent calfreds. Plagiant el vell manifest, podríem dir que sota l'aire d'una primavera un corc recorre el món; com temps enrere recorria Europa un fantasma. Milions d'aquests corcs circulen per les places i carrers: Taksim, Tahrir, Tiananmen, Trafalgar Square, Nation Plase i, també, al Born. Quan la solidaritat va més enllà de les Damas del Ropero, els pata negra del poder s'intranquil·litzen.

Les protestes són diferents, però les reivindicacions coincideixen: participació i democràcia contra l'autoritarisme, igualtat de condicions enfront de l'exclusió… I si dèiem que són espontanis i independents, per què coincideixen? Com podem explicar aquesta aparent contradicció?: l'aldea global de McLuhan? el ser casual i intercanviable de Jünger? la conspiració carbonària internacional? Feina per a sociòlegs i politòlegs.

Però hi ha un fet inqüestionable: són molts els que s'han adonat que el seu problema és un problema compartit. Encara més, han descobert que no existeixen solucions individuals als problemes individuals. Aquest fet, el ressorgir de la consciència col·lectiva, apunta directament a un dels pilars del sistema neoliberal: l'individualisme.

Certament, recordem com un cop sufocada la flama revolucionària i llibertària del 68, de manera constant i sistemàtica, el poder ha encastellat l'individualisme fins al cim de l'Olimp de les virtuts. Era la manera més eficaç de fer lluny la revolta. Margaret Thatcher, l'heroïna, esculpí al frontispici de la revolució neoliberal la famosa sentència "no existeix això de la societat. Hi ha individus, homes, dones i famílies".

Tony Blair, molest, quan va arribar al poder l'any 1997, no va poder més que constatar que "la nova Gran Bretanya és una meritocràcia". Avui, el periodista i escriptor Owen Jones parla de "fosca ironia" quan descriu com la meritocràcia es va convertir en la religió oficial del nou laborisme. El resultat ha estat l'etapa de major desigualtat social de la modernitat: l' imago madur del capitalisme avançat.

Però tot sistema genera els seus propis anticossos. I la societat actual, constreta per la globalització del poder i l'economia, per l'orientalització de les condicions socials i laborals, i la devaluació de la qualitat democràtica, es veu abocada a crear-los. Són el corc de què parlava, que perfora efígies del déu capitalista.

Però, a més de l'anterior, es posen en dubte dos mites dels darrers quaranta anys: la política com a patrimoni d'una classe i la infiabilitat del poder financer. La banca ha resultat ésser tan poc fiable que ha hagut d'ésser rescatada amb doblers dels ciutadans; les llumeneres de les finances, les cariàtides del poder, salvades per treballadors i assalariats. El perfum del poder fet xixines! I el prestigi dels partits està sota mínims.

Era el segle XIX quan els interessos de les noves classes treballadores nascudes de la revolució industrial propiciaren la creació dels partits socialistes i laboristes. El segle XX fou el de les revolucions i les conquistes socials, i de l'emancipació de la dona. Ara, segurament caminem cap a un nou procés constituent, o reconstituent, un moment per a decisions de fons. Donant per bona la màxima de Ross McKibbin que "els partits conservadors estan per defensar la desigualtat", la socialdemocràcia seria bo, ja que la política està al carrer, que tornés a tocar de peus a terra.