OPINIÓ
Opinió 23/07/2016

Formarem govern!

3 min

Una matinada, el porter d’una discoteca ens va barrar el pas. Li vaig preguntar per què no ens deixava entrar i ell –imponent, segur de si mateix i expeditiu– em va contestar: “Vostè, sí que pot passar; però el seu amic es troba amb unes condicions lamentables”. Quelcom similar sembla que hagin dit al PP: “Vostès sí que poden parlar amb els nacionalistes; els socialistes, de cap manera”. Contrasta enormement que els conservadors i els nacionalistes catalans arribin a acords i, per contra, el PSOE posi una línia vermella entre ells i els nacionalistes. Això no havia passat mai. Sembla que els socialistes estiguin pecant de passerells; o, el que encara és pitjor, procurin no fer molt d’enrenou amb el tema, no fos cosa que algú s’adonàs que hi ha una suma distinta i suficient per formar un govern d’esquerres encapçalat per ells.

“Formarem govern; no serà el millor govern, però en formarem”, va ser el comentari que em va fer un important personatge de l’establishment. Ni tan sols per un instant em va passar pel cap que pogués parlar en nom de cap partit; parlava com a part del poder, era evident. El guió d’aquest futur nou govern sembla que comença a rodar i l’elecció de la mesa del Congrés podria ser el tràiler de la pel·lícula que veurem pròximament. Hi surten les primeres escenes d’amors estranys; però temo molt que al final tot sigui tan explícit que es converteixi en pura pornografia política. El que sembla segur –si no hi posa remei algun heroi inesperat– és que l’argument apunta que el govern dissenyat serà de dretes.

En tot just sis mesos s'haurà deixat escapar per segona vegada l'oportunitat de formar un govern progressista o d'esquerres. I, mentrestant, el partit socialista es troba en un estat de prostració en si mateix realment preocupant. Per ells, l’espai exterior sembla la regió hostil d’on vénen els atacs que volen abatre la seva nau. L’alegria per haver evitat el sorpasso així ho fa pensar. Aquesta victòria pírrica substitueix el debat intern d’un partit pel qual el món de fora sembla no existir. No es plantegen conquerir la galàxia: “ara toca oposició”, dixit. Amb això es condemnen a ells i arrosseguen tota l’esquerra a l’oposició. Aspiren a ser una oposició responsable, encara que això s'assembli molt a ser un tros de carn batejada. Tot encaixa en un guió preestablert, el final del qual sembla inevitable. Ni tan sols s’espera veure passar el cadàver de l’adversari estavellat.

Ara, la seva màxima preocupació és convèncer els seus que no són els culpables de no haver format govern. Ni abans, ni en aquest moment. Una estratègia per a consum intern per mantenir la cohesió. Es conformen que la nau vagi perdent algunes peces en forma d’escons per tal de continuar existint. A l’espera que el guió els reservi temps millors. Si no ho recordo malament, l’última cita important al món exterior va ser la de Pérez Rubalcaba en el seu primer discurs de secretari general: “Obrir les portes i sortir al carrer per retrobar-se amb aquells que han deixat de confiar en nosaltres”. I, certament, hi ha hagut primàries obertes amb abundància –possiblement hagin estat un reforç per a la direcció–, però el carrer sembla quedar lluny si s’atenen als resultats electorals.

L’única veu discordant davant el fatalisme sembla que és la de Francina Armengol. L’únic conat de rebel·lió explícit davant el conformisme. M’agrada; més que per la raó que li assisteix, per l'inconformisme que demostra. Per a la resta, assumit que els conservadors poden formar govern, sembla que el que importa és que aquest no es formi gràcies a l’abstenció socialista. Poc bagatge per al futur, massa connivència. Governar amb Podem i els ecosobiranistes és possible i pot funcionar. L’exemple no només és Balears, n’hi ha més. Un pacte a la valenciana proposava Iglesias. Un govern d’aquestes característiques no només és possible, sinó, fins i tot, saludable per al país. Però el guió no el preveu.

Els socialistes espanyols estan caient en la seva pròpia trampa: pensar més a salvar la nau que a conquerir l’espai exterior. Una mica el mateix podríem dir de Podem, que en el moment que ha donat símptomes de caure en la debilitat de fer política de laboratori ha perdut més d’un milió de vots. Un motiu de reflexió, per a tots, perquè aquests vots, agradi o no, qui els ha perdut és l'esquerra en el seu conjunt. És absolutament necessari rompre el guió i gastar l’energia a explicitar una alternativa clara al conservadorisme neoliberal; deixar de llepar-se les ferides i de guardar cada un la nau pròpia. Per governar s’ha de ser inconformista. No hi pot haver ratlles vermelles ni realitats eternes. S’ha de trepitjar el carrer, perquè les fórmules de laboratori no són més que efectes especials d’un guió marcat.

stats