Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Gas i electricitat

A casa meva em diuen que no he de fer mai el que diré ara: convertir euros a pessetes. És un exercici inútil. És evident que no hi ha equivalència pràctica entre el preus d’avui i la darrera pesseta que va estar en circulació. És un compte rudimentari, sense resultats concrets, que només pot conduir a l’exasperació. És com caure de l’ase, de sobte t'adones que el preu de tal o tal cosa és monstruós; hi repares i ho compares amb el que havies pagat pel mateix producte la vegada anterior i arribes a la conclusió que és incomprensiblement car. S'encén un semàfor vermell: stop! S'imposa una conversió a pessetes.

Avui ha vingut el butaner i he canviat mentalment de moneda: m’ha cobrat 27.054 pessetes per les tres bombones XL de gas. Que el gas era volàtil, ho sabíem; no obstant això, i tenia raó, el ministre Nadal ja va advertir que la volatilitat estava també en el preu. I tant! Ni que m'haguessin endollat directament a un gasoducte de Gazprom. Tenia un motiu suficient per rebel·lar-me contra la resignació. Però... què pots contar al contestador automàtic de les comandes? Ni que fos intel·ligència artificial: res. Al repartidor? L’únic humà en tot el procés d’abastiment... No seré jo qui hi vagi amb queixes, prou feina té ell de repartir bombones. Per tant, no em queda d’altra que comptar pessetes. Per cert, un exercici molt petit burgès i de classe mitjana, això d’afligir-se per la impotència mirant al passat. 

Mentre em rasurava la barba, i tota aquesta futilitat gasosa anava en expansió, he caigut que el raonament no era tan va com el d’altres dies. Quan t’afaites no pots cantar, com sota la dutxa; jo no canto mai, per això procuro pensar en coses intranscentents, en pensaments neutres que serveixen per netejar el capçal de les neurones. Idò sí, en el pensament d’avui, la reconversió a pessetes he cregut que no estava gaire lluny del que proposen els Le Pen, Wilders, Farage de torn i ara Trump: la invocació mística del passat per obviar les causes del present i manipular el futur. Em demano com ho feia quan duia barba i no m’afaitava. Segurament amb la premsa esportiva: pots llegir tres a quatre cops la mateixa notícia i és com si no l’haguessis llegida cap vegada, però neteja les neurones. En tot cas, tot consisteix a saber distingir entre netejar les neurones i caure en l’alienació. Així de senzill.

Trump diu als treballadors de la siderúrgia que les fàbriques deixaran de tancar per instal·lar-se a l’estranger i que els miners tornaran a les mines. Putin clama l’orgull de l’època imperial, fins i tot de la soviètica. Le Pen vol que somiïn la ‘grandeur’ francesa, inclosa la guillotina. Tots cauen en el discurs essencialista del passat. És a dir, converteixen euros a pessetes, com he fet jo quan el preu del gas m’ha semblat exagerat. Però... per què no ho havia fet abans, quan ja el preu era suficientment alt? Possiblement perquè no estava sensibilitzat per la polèmica sobre l’energia apareguda als mitjans de comunicació, de la mateixa manera que ara estic més interessat per l’augment del preu de les verdures.

En canvi, no he reconvertit el preu de les verdures a pessetes, a pesar que cada setmana vaig dos cops al mercat fer la compra, simplement perquè estava informat. Sabia que la causa de la pujada era l’onada de fred i temporals que estava assotant els camps de cultiu europeus. En canvi, el preu del gas, sí que l’he convertit a pessetes, no tenia informació. No hi ha punyetera manera de saber què passa amb l’energia si no ets un expert (dubto molt que, així i tot, algú ho pugui explicar). Simplificant, caus en l’error de certificar la magnitud de la calamitat en pessetes, quan la crua realitat és en euros. Un anacronisme o perversió del “fins aquí hem arribat”.

Informació per decidir, aquesta és la qüestió. Deia Isaac Rosa en un article que, “quan les urnes no serveixen per decidir, s'usen per castigar”. Com tot (bon) titular, és una simplificació, però el populisme sempre és el resultat d’un càstig. I només en les situacions en què tot ciutadà té al seu abast els instruments necessaris per decidir sobre els assumptes del seu propi interès es pot evitar el càstig. Avui, els partits d’esquerres, que es retorcen en les seves pròpies entranyes davant futurs congressos, tenen la gran oportunitat de rompre amb la monotonia establerta que condueix al silici populista i fer una oferta engrescadora. No deixem que els ulls de la gent es dirigeixin cap al que és estantís i, pensant que és ‘vintage’, acabin comptant en pessetes. 

Etiquetes