Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Grècia exuberant

Dies enrere, en un comentari intersetmanal, parlava de Grècia. M'interessa la situació grega pel que té de paradigma d’Europa. De l’Europa de la postpolítica, dels mercats… de l’avarícia estulta, dramàtica i permanent que, com no, pot adquirir la dimensió de tragèdia al país hel·lènic. Grècia no s’ha caracteritzat mai per ésser un país neutre –no dic neutral, que no ho sé–; al contrari, és un país de contribucions exuberants. La situació actual torna a contenir totes les “desproporcions” necessàries  per cuinar un bon bullit polític o un farcit d’idees (poden escollir a la carta). Per tant, tornaré a parlar de Grècia, encara que sigui només com a excusa per fer-ho d'alguna de les moltes idees que suggereix la contesa.

Grècia, de tots els països europeus que han esta rescatats (inclòs Espanya),  és l’únic que realment havia gastat més del que podia i, per tant, la seva crisi es pot considerar tècnicament com una crisi de deute sobirà. El que comunament es coneix com estirar més el braç que la màniga. En la resta de països, a pesar que algú ha tingut interès que l’oració acabés en deute sobirà –perquè, efectivament, l’hem de pagar entre tots–, la crisi ha estat provocada per la fallida del sistema financer. En el cas d’Espanya, concretament, per l’elevat “encallament” dels bancs; el qual no tindria la connotació de sobirà si el govern, al dictat de les institucions europees i internacionals, no hagués decidit que el prioritari era no deixar caure la banca.  

Grècia no és la norma, sinó l’excepció. No ho dic per estigmatitzar el grecs, sinó per recalcar que les mesures preses han estat les mateixes, o similars, a tots els països, a pesar que les causes no ho fossin; simplement, perquè els efectes, com la febre, eren similars. A pesar que es construïssin aeroports innecessaris, trens d’alta velocitat sense passatgers o autopistes sense trànsit, la despesa pública no va ser la causant de la crisi espanyola. Qui va fallar va ser el sistema financer. Convertir el deute privat (dels bancs) en públic ha servit d’excusa per aplicar retallades a la despesa pública que han afectat tots els ciutadans. La teoria econòmica diu que la reducció del pressupost públic permet fluir diners al mercat. Si ho diuen els economistes, deu ser que possiblement vàrem rebre per duplicat: pagar el deute bancari i alimentar el mercat.

Si els ciutadans grecs han reaccionat davant aquesta situació votant opcions polítiques clarament contràries a l’austeritat, què no poden fer els ciutadans d’altres països sense l’estigma del malbaratament sobre els seus caps? Les mesures que proposa el govern grec són absolutament assumibles pels seus socis europeus. En moments més complicats que l’actual s’han plantejat revisions de deute i, fins i tot, quitances; que ho demanin als intransigents alemanys o als pragmàtics anglesos. De fet, als mateixos grecs se’ls va fer una reducció de deute quan el seu govern era un altre. Tot fa pensar que la Troika no actua des de la lògica econòmica com un mur de contenció davant el dispendi grec; sinó, més aviat, d’apagafocs de l’escomesa grega per tal que no s'estengui l'exemple.

He dit que Grècia no és neutra. Aristòtil deia que primer era la gallina. Si els ciutadans grecs han decidit votar polítiques distintes a l’austeritat, Europa no hauria de tenir la cintura suficient per afrontar una situació d’aquest tipus, més enllà d’un receptari únic de més que dubtosa eficàcia? Aquest és un ou que s’ha d’obrir, al contrari sembla que (1) la voluntat popular no es té en compte i (2) no totes les opcions polítiques tenen la mateixa consideració. El contrari del que diria un bon tecnòcrata, podríem pensar que no és un defecte de la gent, sinó de l’ordenança, la causa del que està passant. Segurament, si es pogués arribar a plantejar la qüestió amb aquests termes, la contribució grega hauria estat un cop més exuberant.

El tema massa sovint s’observa des d’una visió partidista, més que des del punt de vista de les idees. Que l’austeritat és una idea equivocada és una afirmació teòricament admesa per la majoria de la socialdemocràcia i àmpliament teoritzada per experts socials i economistes. Però, per exemple, es calla, o es fabriquen arguments justificatius, per no donar suport a la lluita dels grecs contra les mesures autoritàries d’austeritat perquè significaria donar la raó a altres forces competidores. Quan Hollande va intentar l’impost a les grans fortunes, el silenci va ser aclaparador, simplement perquè era una situació que incomodava. Si Obama força una reforma del sistema sanitari, resulta insuficient… encara que té nom, no posaré adjectiu al silenci. El que està clar és que si no existeix una implicació en les coses concretes, difícilment sorgiran idees en l’amplitud i força suficient per capgirar res. Per això crec que és necessari continuar parlant de Grècia i no esperar veure'n passar el cadàver per dir que tenien raó.