El menor risc, per a una empresa d’allotjaments turístics, és quan té venuda, per endavant i en exclusiva, tota la capacitat d’allotjament a un, o diversos, operador. En aquesta situació, es garanteix el cobrament de la totalitat de pernoctacions possibles en el seu establiment, passi el que passi, estiguin o no ocupades les habitacions. Si hom aconsegueix un acord d’aquestes característiques, pot ajornar les seves preocupacions comercials fins a la firma del proper contracte.
Per contra, si el mateix establiment en qüestió ha contractat únicament part de la seva oferta amb els operadors, es trobarà amb una disponibilitat d’habitacions que haurà de vendre directament. Llavors és quan vostè, que ha reservat personalment l’hotel per passar les vacances amb la família, parlant amb el veí de la gandula del costat, el qual acaba de conèixer, s’adona que aquest ha pagat un preu menor per una habitació similar a la seva. S’indigna per la discriminació soferta. La raó del tracte diferent és que el seu nou company ha comprat un paquet turístic, amb antelació, en una oficina d’un operador turístic, i vostè no. L’empresa hotelera, en deixar unes habitacions lliures, corre el risc de no ocupar-les. Vostè, que s’ha decidit tard a reservar i ha optat per cridar directament a aquell hotel, que tan encaridament li han recomanat, paga el risc que l’empresa ha corregut en deixar-la lliure a l’espera d’un client com vostè. Això mateix passarà amb totes les habitacions que ha deixat lliures. Com més risc, més benefici empresarial.
Des del moment que els operadors internacionals, per raons d’economia d’escala i una capacitat limitada de transport, decidiren concentrar l’activitat en uns pocs llocs, Mallorca, una de les escollides, es va convertir en la vareta màgica de la fada padrina que tot ho converteix en or. Els hotels que es construïen a l’illa tenien garantida l’ocupació des del mateix moment de la seva obertura, cosa que no succeïa a altres destinacions. En conseqüència, era menys arriscat construir un nou establiment a Mallorca que a una altra destinació. Avui, per altres motius, encara passa un poc el mateix.
Com més seguretat d’ocupació, preus de contractació (entre operador i hotel) més baixos. Aquest és un axioma inexorable. L’operador garanteix una ocupació determinada i, en compensació, l’hotel li fa un preu especial. El gruix més important de l’oferta local d’allotjaments va néixer i créixer sota aquest principi. Existia al compàs del batec dels operadors turístics. No es feien innovacions, ni elevades reinversions, simplement perquè l’operador corresponent no li permetia repercutir el cost d’aquestes millores en el preu final del paquet. S'anteposava la seguretat de la contractació a l'aventura de la innovació. El preu de la seguretat, en aquest cas, era la dependència.
Els operadors, majoritàriament, basen la seva producció en el maneig de grans xifres de clients. Aquestes, en el cas de Mallorca, únicament són possibles en el segment de turisme de vacances de sol i platja. En temporada baixa els operadors desvien les seves flotes, i el seu esforç comercial, cap a altres destinacions. El conformisme davant això ha conduït a l'assumpció de l’estacionalitat com un element sistèmic del nostre model turístic. Podríem dir que l’estacionalitat és fruit del “no risc” i l’acomodació.
El perfil de baix risc que ha definit el comportament estàndard de l’oferta hotelera local, com és lògic, sofreix desviacions, tant cap amunt com cap avall. Cap amunt, la dels establiments amb una oferta més personalitzada i amb més valor afegit. Cap avall, la d’aquells destinats a subsegments que tot just els permeten obrir mitja temporada alta. Els primers gaudeixen del premi dels preus alts, i els segons, de l’indult per seguir operant.
És possible rompre aquesta línia? Estan apareixent nous elements. Els tres darrers anys, els operadors turístics han hagut de ser més flexibles a l’hora de repercutir el cost de les innovacions en el preu final del paquet. La causa, essencialment, la inestabilitat de les destinacions competidores de la conca de la Mediterrània. Aquesta circumstància no romp el perfil del “no risc”, encara que aixeca la cota del preu. Ans al contrari, no fa a l’empresari més independent de l’operador, sinó que el torna més dependent.
No obstant això, Internet i el transport independent permeten la connexió directa entre el client i l’establiment d’allotjament. Això ha representat una revolució dins el turisme i una nova oportunitat. La primera conseqüència visible, a l’illa, ha estat l’augment del turisme residencial i de ciutat i, en general, el turisme directe i independent. Però el temps ha demostrat que el mercat, per si sol, no és capaç de rompre l’estacionalitat. Hem vist que l’estacionalitat és inversament proporcional al risc i que els agents que dominen el mercat tendeixen al “no risc”. Només la intervenció contundent de l’administració pot capgirar la situació. Quines són les eines a l’abast de l’administració per fer-ho? Un debat que seria bo encetar.
