OPINIÓ
Opinió 23/01/2016

L’immobilisme

4 min
L’immobilisme

En el sòcol d’una creu de terme encara hi ha una rètol en marbre que diu: “Caídos por Dios i por España, ¡Presentes!”. Dies enrere, a proposta del nou equip de govern municipal, el ple de l’Ajuntament de la vila en va aprovar la retirada. Decisió unànime? No, el tema va suscitar debat. El PP –ara a l’oposició– va retreure als grups de governen que no haguessin consultat la ciutadania abans de prendre la mesura. Al final, a la votació, es varen abstenir de fer costat a la proposta de retirada. No cal recordar que la Llei de memòria històrica espanyola data de desembre del 2007. Em demano si realment els conservadors pensen que una consulta a la població hauria estat favorable a mantenir l’escatològica frase aquí on està. Si és així, crec que estan totalment equivocats. Es miri per on es miri, la proposta de consulta prèvia no deixa de ser una manera frívola de tractar el tema. Recordaré que de la mateixa vila, o descendents, hi ha persones que encara esperen poder portar un simple ram de flors a la tomba (no existent) dels seus familiars assassinats pels feixistes i que resten enterrats en alguna perduda fossa comuna no oberta.

Oblidem, que és molt oblidar, l’obligació dels càrrecs públics d’aplicar la llei. Simplement, m’hauria agradat pensar ingènuament que la raó de la permanència de tan impropi testimoni del passat en sòl públic era degut a la desídia. Però no, després de la proposta referendària, s’ha de concloure que es mantenia sabent. En tal cas, la proposta de consulta no seria més que un brindis al sol dígit a un suposat i inexplicable sentiment nostàlgic. Fem abstracció del lloc concret, pensem en un país en procés de canvi i superació on es proposa mantenir les romanalles del passat a oblidar en detriment de la recuperació de la memòria dels principis democràtics que dius anhelar. Tot plegat una situació un tant absurda, encara que no deixi de tenir una lògica interna pròpia.

La lògica de l’excepció, que ens porta a pautes de comportament contradictòries. Per exemple, sovint ens trobem que es vol donar la volta a la truita i deixar aquells que actuen en reparació de la memòria històrica i la justícia per a les víctimes de la dictadura com els que subverteixen la convivència i l’equilibri democràtic (de la transició). A contrario sensu, callar i no remoure les coses és el correcte per a garantir la convivència. En plantejar el tema amb els termes d’aquesta dicotomia perversa, en la qual es manté el privilegi del vencedor, l’únic que s’aconsegueix és frenar la solució per una millor convivència. No oblidem que l’origen de tot està en un cop de força militar contra un estat democràtic que generà un guerra civil i l’establiment posterior d’una dictadura cruel i sanguinària que eliminà sistemàticament els defensors de la legalitat vigent anterior. És evident que l’antecedent democràtic de la democràcia actual és la república, no la dictadura.

A qui beneficia mantenir un cel nuvolós sobre els fets i fer creure que som un estat nou (l’excepció) sense passat recent? A parer meu, únicament i exclusiva l’immobilisme. Certament la transició a la democràcia –que no la ruptura amb la dictadura– es va fer en unes condicions en les quals les forces de l’antic règim estaven molt vives, encara que el dictador fos mort. Això va condicionar el silenci. Però ara no hi ha motiu per al silenci. Som un país de demòcrates, a les bancades del Congrés de Diputats no hi ha cap partit que es senti, ni ho pretengui, ser hereu del passat franquista. No obstant això, es mantenen tics de por per un suposat “franquisme sociològic” al qual s’ha de procurar “no molestar” amb propostes “massa agosarades”. Sincerament, crec que això no és mes que un parany per mantenir privilegis molt concrets que res no tenen a veure amb la qüestió.

La dreta parlamentària espanyola no és franquista, però utilitza l’estratègia de la por amb tanta freqüència que ajuda que perduri la idea d’un fantasma enfront dels dimonis ancestrals, separatistes i rojos. Una il·lusió per retroalimentar la seva animadversió a les reformes i els canvis. Perquè la dreta espanyola sí que és immobilista. En un sentit quasi atàvic, només s’activa per a la contrareforma. Ara mateix està atrinxerada en la Constitució, un document intencionadament ple de portes obertes per fer sempre una segona passa més agosarada que l’anterior. Però, a través d’un ús inapropiat de les institucions, ha volgut tapiar tota porta a l’esperança. La seva particular interpretació de la Constitució és la seva pròpia línia vermella. Tant és així que sembla ancorada en la idea de país que va definir Cànoves del Castillo durant la restauració borbònica el segle XIX, incapaç de donar resposta política als reptes que té plantejats l’Estat. Fins i tot el gran capital dubta de l’eficàcia del seu partit més representatiu. A la prova del cotó de Ciutadans em remeto, un nou partit que no casualment les “males llengües” anomenen “el partit de l’Íbex 35”.

Si l’Estat està actualment en una situació de bloqueig, s’ha de posar en el deute de la dreta i de ningú més. No és estrany que avui tantes causes conflueixin en contra de l’immobilisme.

stats