OPINIÓ
Opinió 28/11/2015

Llistes galàctiques

4 min

Mai havia proliferat tant el ‘fitxatge de candidats’ com a les vinents eleccions. No és un fenomen nou, és habitual que en una llista electoral s'incloguin diversos candidats per arrodonir-la o, com es diu, posar-li la guinda. Són els anomenats ‘independents’ que tant emprenyen la militància dels partits. Però ara, en fer-se tan evident, no deixa d’encuriosir la facilitat amb què s’ha passat de l’anterior exaltació de les primàries obertes, en les quals qualsevol podia ésser elegit i en les quals participaven militants i simpatitzants, a l’actual selecció detallada i monitoritzada de candidats. Es podrà esgrimir que a les primàries s’elegien els líders regionals o estatals i ara és una altra cosa, però no es pot amagar el contrast, més que evident, entre una situació i l’altra.

En una campanya electoral, el resultat que es persegueix és el major nombre possible de vots. Aquesta inexorable quantificació de l’èxit porta irremeiablement a la temptació del màrqueting. En aquest context, el ‘candidat fitxat’ ocuparia el rol de prescriptor d’una posició política o d’un programa electoral preestablert. El candidat elegit mitjançant votació oberta podríem dir que, més aviat, és de ‘la casa’ i forma part intrínseca del projecte. El prescriptor aporta avantatges, però també possibles inconvenients, ja que el seu perfil personal pot no ser del gust de tots. És l’eficàcia el que es busca. Però cal preguntar-se qui és més convincent a l’hora de vendre el pa, si el forner o la fornera que l’han pastat o el dependent o dependenta triats expressament.

Deixarem sense resoldre el dubte existencial del forner. Més concrets són altres factors que pesen de manera molt especial sobre les properes eleccions. Per una part, la coneguda mediocritat de la classe política, llastada per la fórmula d’accés a través de l’aparell dels partits i emparada en un sistema electoral tancat –realment aquest és el quid de la qüestió; si el sistema electoral fos de llistes obertes o majoritari, seria molt diferent–. I, per l’altra, l’existència de noves formacions polítiques necessitades de quadres formats i amb notorietat. Una i altra circumstància abonen la florida de candidats provinents d’altres camps de fora de l’àmbit de la política. Aquesta és una magnífica notícia si no substitueix la participació. Fent un símil futbolístic, diríem que els galàctics no poden substituir la pedrera, ni triomfar sense ella.

D’entrada, molt diferent és el qui inclou una o diverses persones en una llista per qüestions de “prestigi” i de qui fa una llista completa a través del mètode del càsting. La diferència no és simplement de quantitat, és de concepte. De totes maneres, en el primer dels casos, s’ha de recordar que el prestigi de la política no ve donat per la suma de mèrits personals, sinó per la capacitat de mantenir-se unida a la realitat i de resoldre els problemes de la població. Podríem dir que només la política pot prestigiar la política. Si la inclusió de persones rellevants en un projecte li dóna serietat i garanties, no és solament per la capacitat personal, sinó, principalment, pel que representa de possible renúncia a privilegis derivats de la condició social de partida de la persona escollida. La Segona República Espanyola va ser un exemple clar d’incorporació de persones d’altres camps a l’acció pública; però, per damunt de tot, va representar la incorporació d’àmplies capes de població, excloses fins aquell moment, a l’àmbit de l’activitat col·lectiva.

El segon dels casos, la formació de llistes sota un criteri de selecció JASP (Joves Encara Sobradament Preparats), ens recrea una visió tecnòcrata de la política, lluny del sentit humanitarista necessari. Parteix d'una idea equivocada, en el sentit que els errors comesos són causa de desencerts personals o de situacions individuals, sense posar en qüestió el sistema. I, per tant, posant persones ‘neutres’, amb una suposada formació acadèmica, és suficient per procedir de manera adequada i eficaç cap a un resultat final preestablert. Un principi prou genèric com perquè tothom el pugui subscriure i no indisposa a ningú. El problema és que el ‘resultat final’ no pot ser cap altre més que el manteniment de l’statu quo. És una proposta que parteix de la uniformitat, lluny de les idees i propera a l’acció. Aquesta combinació sempre ha donat resultats nefasts.

Si ens recream en la primera situació, observam que els casos més cridaners d’incorporacions han estat aquells que fan referència a persones provinents del món de la justícia i l’exèrcit, indubtablement per l’alta càrrega simbòlica que comporten. La justícia representa la lluita contra la corrupció millor que ningú, però, també, sigui dit de passada, l’execrable judicialització de la política. Pensar que l’exèrcit espanyol ha estat lluny de la política seria tan ingenu com creure que els nadons vénen de París. Allò admirable és la inclusió d’un exmilitar en unes llistes electorals com a fet normal de participació política.

Tanmateix, no és suficient una alineació de galàctics, és necessari jugar amb solvència per aconseguir la victòria. Ser solvent, en el nostre cas, sens dubte és tenir les propostes i la predisposició adequades per defensar el bé comú. La victòria, almanco en el meu equip, no és tant el nombre de vots com que aquests no es facin malbé amb pactes improcedents.

stats