Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Mecànica Nacional

Lluís Alcoriza era actor, director i guionista de cine. S’havia exiliat a Mèxic a resultes de la guerra civil espanyola. El vaig conèixer a través de Paco Ignacio Taibo. Els Taibo estaven sempre disposats a donar samaritana acollida a qui s’acostés. Casa seva s’havia convertit en una llar oberta on els nouvinguts rebien una pedagògica immersió a la mexicanitat. Mari Carmén era la matriarca del clan, exercia d’amfitriona perfecta. Intel·ligent, hospitalària, cuinera de categoria i d’una sensatesa infinita, feia que et sentissis sempre com a casa teva. L’any 1980 me’n vaig anar a viure a Mèxic, Districte Federal. Arribava el cap de setmana i els companys de delegació organitzaven, a casa d’algun d’ells, interminables partides de pòquer. Jo mai he estat jugador de naips. Crec més en l’emoció de tafurejar existencial. Ràpidament vaig caure a casa dels Taibo.

Havia vist la pel·lícula ‘Mecànica Nacional’ i m’havia semblat extraordinària. Els Taibo, i molts dels que freqüentaven casa seva, hi havien actuat d’extres. També, la sorpresa i l’aventura formaven part d’aquell grup. ‘Tiburoneros’, una altra pel·lícula d’Alcoriza, en la qual es narra la vida d’uns pescadors de taurons, em va semblar igual d’excepcional. No va passar gaire temps fins que organitzéssim, amb el fill petit dels Taibo i en Junito Alcover, una expedició a una comunitat de pescadors de taurons a la costa atlàntica. A lloms d’una Bronco travessàrem les esquives muntanyes de l’estat de Guerrero, on es cultiva la famosa Golden Acapulco i campa al seu aire la guerrilla. Aquella setmana, tot el que vàrem prendre i tastar, que va ser molt, no fou prou suficient per contrarestar la gamma de bacteris que cultivava el riu que vorejava el poblat de barraques. Després, durant temps, vam ser captius del doctor Cristerna, el nostre entranyable metge habitual i titular de la monumental plaça de toros de Mèxic.

Lluís Alcoriza havia estat el guionista d’un bon nombre de pel·lícules de Buñuel. Alcoriza, nascut a Badajoz, exercia de valencià. En alguna ocasió anàrem a casa seva per concelebrar al voltant d’una paella que cuinava ell mateix. Janet, la parella d’Alcoriza, d’origen austrohongarès, filla d’un compositor austríac, havia estat actriu i, després, escriptora i guionista. Primer va fugir de l’Alemanya nazi i, després, de la guerra civil espanyola. A Mèxic es va obrir camí sota el nom artístic de Raquel Rojas. Quan va aconseguir obrir-se camí es va convertir en la guionista de quasi un centenar de pel·lícules. Parlava l’espanyol amb un marcat accent alemany i, a partir de certes hores de la nit, es podria haver dit que el seu castellà era perfectament vienès. Llavors, el bondadós Lluís, amb un somriure d’actor maleït de Hollywood, fulard al coll i copa en la mà, amb venerada ironia començava a parlar de les actuacions de Janet com a ‘tonadillera’ espanyola. Janet era una meravellosa supervivent.
Havíem quedat que Alcoriza ens cuinaria una paella a casa de Buñuel. Aquest acabava de publicar ‘Mi último suspiro’. Me’n va regalar un exemplar signat. Simplement una signatura. L’austeritat del geni de Calanda era sòbria. L’exemplar del llibre el vaig regalar a la meva amiga Alícia Garcia Mora, partidària incondicional del cineasta. Li hauria agradat assistir al dinar, però als dinars a casa de Buñuel no es convidaven dones. Per compensar-ho la vaig dur a sopar a un dels restaurants de moda del sud de la ciutat. Al restaurant, hi trobàrem el seu germà, el pintor –a casa tinc un exuberant retrat sobre fons vermell d’una meuca amb la cara Carmen Romano, l’esposa del president López Portillo, fumant–, a una taula discreta i íntima acompanyant Maria Fèlix. Era “la Doña”, de la qual el prolífic Paco Ignacio Taibo n’era admirador declarat i n’havia escrit una reputada biografia. Però, simplement, em quedo amb el que ella deia de si mateixa: “Només he estat una dona amb cor d’home”.

A Alcoriza li agradava marcar distàncies amb el geni aragonès. Deia que en els seu llibre autobiogràfic per pudor havia deixat de contar fets que el retrataven millor. En certa ocasió havien viatjat a Nova York per recollir un premi que els havien atorgat a ambdós per una de les seves pel·lícules. El vol estava sent mogut. L’avió travessava una forta tempesta tropical. De les que fan època. Es movia com una fulla en el bombollejar d’una cassola amb aigua bullint. Entre núvols negres i l’esclafit dels llamps semblava que en qualsevol moment l’aeroplà començaria a picar cap avall i seria la fi de tot. Una situació similar en la qual Jesús Ceberio, el que seria director del diari ‘El País’, durant la maniobra d’aproximació a l’aeroport de San José de Costa Rica, agafat fortament amb les dues mans als braços del seient, cridava: “Cony, aterra d’una puta vegada, aterra d’una puta vegada!”. En aquells moments ningú t’escolta, les hostesses estan lligades amb els cinturons de seguretat dels transportins. L’àngel exterminador apareix i enmig del silenci sepulcral Buñuel, ateu confés, de sobte agafa la mà del seu amic Alcoriza i en un moment de debilitat i d’autoafirmació, li diu: “Veritat, Lluís, que Déu no existeix?”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT