Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Ningú no pertany a ningú

George Sand i Frédéric Chopin, en arribar a Ciutat procedents de Barcelona, s’allotjaren en “dues habitacions moblades, o millor dit desmoblades, en una mena d’antre...”. Dies després, llogaren (era un traspàs de lloguer, per a ser més precisos) una cel·la a la Cartoixa de Valldemossa. “Absència de posada per a viatgers” és com defineix l’escriptora francesa el desolador panorama de l’allotjament a l’illa. Era l’any 1838. No obstant això, la parella i la família varen decidir viatjar a Mallorca sabent que no existien hotels.

Cinquanta anys després, Miquel dels Sants Oliver continuava clamant per “un Hotel a gran escala, sumptuós, ben moblat, ben servit ...”. Sand havia escrit que “si la navegació a vapor estigués organitzada, Mallorca li faria molt de mal a Suïssa”. Oliver, un home modern i amb visió de país, combregava amb aquesta opinió i lluitava per crear, de la nova moda, una oportunitat. La idea va calar i, als anys següents, va sorgir, a l’illa, una “indústria dels forasters” més que notable; truncada, només, per la Guerra Civil espanyola.

És un luxe tenir George Sand i Frédéric Chopin com a guies. Un viatge fantàstic, igual que Asimov, per les venes del viatger. Descobrir la naturalesa del perquè no és un exercici superflu, ni un passatemps, em facin cas. De com resolguem aquesta qüestió bàsica –el món de la motivació, que ha servit per crear una pròspera indústria mundial–, pensarem en un model turístic determinat. En una manera o una altra de fer les coses per tal de desenvolupar millor l’activitat, en funció d’uns o altres interessos.

És clar que la parella no va viatjar a Mallorca atreta pel luxe de les seves fondes. En aquest sentit, representen la constatació fefaent que el viatger és anterior a la posada. L’instint del viatger és anterior al concepte d’establiment especialitzat. El mateix que l’activitat comercial del pagès, que porta els productes a vendre a Ciutat, és prèvia a l’oferta de serveis dels hostals que proliferaren a les sortides de la capital. Podríem estudiar la qüestió des de distints angles, però sempre arribaríem a la mateixa conclusió: el viatger, el turista dels nostres dies, és un ésser lliure que es mou lliurement; i, en un moment determinat, algú, amb visió comercial, va pensar que era oportú oferir-li uns serveis determinats per fer el viatge més fàcil. En conclusió, podríem dir que el viatger no pertany a ningú, ell tria.

Per què és convenient aturar-se en una qüestió tan simple i trivial? Justament perquè, anys després, recuperada Europa de la Segona Guerra Mundial, començaren a arribar de manera massiva turistes a les nostres costes. No perquè des d’aquí se n’hagués creat la necessitat. Mallorca, simplement, era “la naturalesa per a ser pintada”, en paraules de Sand. La necessitat venia de la incorporació de les vacances, com a dret, a la manera de viure dels europeus. Una demanda exterior i un flux de visitants controlats de fora. Mallorca? Algú va decidir que era el lloc adequat. No es pot negar que la tradició anterior no hi tingués res veure; però, amb el turisme de masses, el desig personal del viatger s’esvaïa davant l’interès de l'“intermediari proveïdor”.

No era rar trobar clients incapaços de localitzar el lloc on es trobaven de vacances, un exemple clar del que deia abans. La relació entre el viatger i la destinació s’havia trastocat en una nova relació entre proveïdor (operador) i destinació. Era comprensible, sota aquestes circumstàncies, que es pogués perdre la perspectiva del viatge. Va semblar que el turisme ja tenia propietari. Per molts, els turistes eren, simplement, les persones que els operadors turístics portaven. Avui, sortosament, la comercialització a través de la xarxa ens torna a recordar el qui és qui en l’activitat turística. Posa, un altre cop, el viatger directament davant la destinació.

Es va crear, amb el turisme de masses, un gran mercat de paquets turístics, un fenomen específic i perfectament delimitat. Mallorca en continua essent líder. L’impacte fou tan imponent que va ser necessària una regulació pròpia (la directiva de viatges combinats de la UE). Aquesta especificitat, en una destinació que anualment ha estat rebent milions de turistes per aquesta via, pogué donar peu a la idea d'exclusivitat. En definitiva, que el turisme estava en les mans úniques dels operadors. A pesar que aquests ho controlaven tot, el transport també, els nostres guies il·lustres ens diuen que no és així. El turisme no té propietari. Ells escolliren Mallorca més enllà de qualsevol circumstància.

La no exclusivitat dóna peu a una altra consideració. El turisme abasta diferents camps de l’activitat humana i afecta el territori en la seva totalitat, és un fet evident. Per la seva pròpia naturalesa, no hauria conduït a sistemes d’ordenació específics o de caràcter sectorial; no obstant això, no és així: existeix un legislació d'excepcionalitat que l’afecta i el discrimina positivament. El turisme no és una activitat sectorial, és mixta –pública i privada– i transversal. La sectorialitat hauria de ser història del passat, quan hi havia una manca de legislació urbanística i territorial. Avui hi ha un cos legislatiu ampli i suficient que fa innecessari legislar en aquest sentit, llevat que sigui per atorgar privilegis.

Per norma, en una societat que vulgui tendir a la igualtat, qualsevol model turístic de futur serà sostenible si és inclusiu.