Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

No ens volen governar

Susana Díaz no em vol governar, perquè “amb 85 escons no es pot” i jo no li segueixo el corrent, al contrari del que diu la cançó. Li recomanaria un “aiguarràs amb urani i unes gotes de Chartreuse”, el mateix que prenia el bomber atòmic de Cantinflas, per veure si es treu la por de sobre. Però no crec que sigui un problema de por, sinó de gelosia. En aquest cas, ni augmentant la dosi d’urani tindria solució. El missatge que envia la líder socialista andalusa és meridià i contundent: Pedro Sánchez no pot governar, el Partit Socialista ha de fer “una oposició útil”. Després d’això, la primera pregunta que em ve al cap és inevitable: útil per a què? M'imagino que per a l'estabilitat del país. És a dir, per mantenir les coses més o menys como estan. Si és així, aclarir la incògnita de l'equació que falta per resoldre, i que tothom es demana, resulta fàcil: els socialistes han de deixar governar Rajoy. Sánchez diu que no; tampoc segueix el corrent a Susana.

En el fons de l’argumentació de la socialista andalusa, de manera velada, hi ha el xantatge moral de la responsabilitat d'Estat i l’encara menys clara sensatesa política. Jo o el caos, ha insinuat Rajoy. De manera implícita li està donant la raó, a l’espera que els seus acceptin per prudència un govern conservador. És a dir,  mantenir de l''statu quo' i quedar-se un com s’està. En la societat occidental la sensatesa s’assimila quasi sempre a la inacció (en cas de moviment sísmic, situï’s sota la llinda del portal que tingui més a prop) i només de manera excepcional a l’acció (Goliat abatut per David). Però pensar que ha de prevaler sempre la sensatesa està més en el cap de les virtuts teologals que en el de l’anàlisi de la situació. El món ha avançat més per la utopia dels insensats que no pel predicament dels messies.  Avui no hi ha ni una dada, ni raó, que no indiqui que cal un canvi. Només des de l’argument de “les grans raons”, les raons d'Estat, que amb prou feines uns pocs privilegiats arriben a comprendre, es pot optar per no canviar. Però, mirant el deteriorament real de l'Estat , el canvi s’ha convertit en una raó d’Estat. Predicar l’oposició és passar del ‘sí al canvi’ que servia d’eslògan electoral. 

Si una cosa defineix Susana Díaz és el seu tacticisme, una espècimen de pura raça de “moixa que caça ratolins” de Felipe González. I, mentre no es demostri el contrari, els ratolins que pretén caçar es diuen Pedro i Pablo, i no són precisament ni Picapiedra, ni Mármol. El senyor Pedro Sánchez va ser elegit candidat en unes primàries obertes; voler retallar la seva capacitat d'acció a través de maniobres internes i pressions a través de la premsa resulta, com a mínim, una impostura. Pablo Iglesias, candidat del partit amb el qual no es pot pactar, i quasi no parlar, té al darrere més de cinc milions de vots; excloure’l és situar-se un mateix fora de les regles del joc. Sincerament, aquest camí de la política com a joc d’habilitats, al marge de la ideologia, condueix inexorablement a uns paratges pantanosos on la política perd el nom i el sentit.

Des d’aquesta mateixa lògica, l’alternativa a la situació d’impàs que es produiria serien unes terceres eleccions, no un govern d’esquerres. Això, un cop més, és una tergiversació dels papers, aliment per a una nova impostura. Sembla que hagi de ser l’electorat el que tingui l’obligació de fer una nova lectura de la realitat, que el condueixi a votar de manera diferent en unes noves eleccions. És com si es volgués carregar el pes de la causa sobre el ciutadà i no sobre els partits que no volen fer una lectura correcta del missatge que varen rebre. Així successivament, en un 'ad infinitum' electoral,  fins que els ciutadans donin la raó a un partit o a l’altre. Com si la política fos patrimoni dels partits i no dels ciutadans.

En el seu moment vaig creure que unes noves eleccions, les segones, podien ser positives i ajudar a aclarir el panorama complex que s’havia creat després de la ruptura del bipartidisme i la crisi d’Estat que estam patint. Però, ara, en unes terceres eleccions, hi veig interessos espuris per fer fracassar tota possibilitat de canvi i retornar a la situació inicial. No una voluntat d’aclarir les coses. Un joc perillós que només pot dur males conseqüències. El retorn no és possible. Però, mentre no es vulgui entendre que la realitat és complexa, que està integrada per entitats concretes i que la idea del tot existeix en cada una d’elles, i no al marge, serà difícil fer-ne una lectura adequada.

Catalunya, per ventura, és qui millor expressa aquest repte. Per més que es vulgui dir el contrari, mentre no hi hagi una resposta adequada a aquesta qüestió, no serà possible un govern estable a l’Estat. No ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens facem trampes al solitari. Parlant d'Espanya siguin valents i agafin el toro per les banyes. No pensin només quan envesteixen, pensin per no envestir.