Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Pels serpentins d’un alambí

Corria l’any 1880 i Jaume Ferrà Pujol va instal·lar en un edifici del carrer de Son Bordoi un alambí per fabricar aiguardent i licor a escala industrial. Som a Llubí. Un gran i especial esdeveniment: una primera fàbrica a la vila. Dos anys després, Jordi Perelló, de malnom 'Fuster', encetava una nissaga d’alambiners que encara perdura i obria una segona fàbrica, al carrer de la Creu, davant el molí d’en Suau (ara públic per acció de l’ecotaxa). El mateix any, Antoni Borràs i Antoni Perelló sol·licitaven a la companyia de ferrocarril permís per situar un enginy per produir aiguardent i un moll de càrrega a l’estació. En Biel Alomar, a l’article 'El cultiu de la vinya a finals del segle XIX', relaciona l’aparició de la indústria licorera a Llubí amb la importància del cultiu de vinya en el terme municipal i l’abundància de cellers. L’eclosió industrial imagino que va representar una revolució a escala local. Del cup a la indústria. Algunes persones deixaren les feines del camp i van anar com a assalariats a les noves fàbriques. Un nou món. Un altre llubiner, Joan Llabrés Ramis, a 'Els nostres arts i oficis d’antany', fa una detallada descripció de l’activitat i dels oficis: alambiner, mesclador, cremador, bodeguer, repartidor… i dels licors que es produïen.

A can Ferrà, també conegut com a can Jaume Laró, es fabricava el rom Oro. Podríem dir que era el producte estrella de la casa. El nom a les etiquetes de botelles era d’un daurat repujat i aquestes incloïen una fotografia del fundador de l’empresa en una sanefa també daurada, molt a l’estil de l’època. Una cara robusta d'una persona madura que conferia al conjunt un aire de serietat, més pròpia d’un producte medicinal que d'una botella de suc. Recordava l’origen curatiu de la cosa. Cap allà l’any 1923, un germà de Jaume Ferrà, en Rafel, va obrir una altra fàbrica, Can Rafel Laró. Les dues varen tancar a principis dels anys 30. La gran depressió no perdonava ningú.

Els propietaris d’aquestes fàbriques escrivien la seva pròpia publicitat a manera de glosats. Per exemple, els consumidors de Ron Oro sabien que “Es qui aquest licor beuréu, vos reforsaréu i ses malatíes avitaréu” (sic). Diferents i extenses gloses que servien per promocionar la beguda. Per als de Rafel Ferrà, que fabricava els roms Milagro i Marino, “es clar, davant un miracle/tothom na queda encantat”; i, a més, en lletra gran tots quedaven ben advertits que “Tots es que aquest ron beuréu de veyesa moriréu” (sic). Amb la creació, comercialització i promoció dels productes, abastaven totes les feines del que era una empresa moderna.

El poeta campaner Damià Huguet, en el poema titulat 'Cassalla de tres caires', diu que “Revé així el desig, rabiós i suggestiu, quasi secret/ de rebentar el cafè amb cassalla de Llubí”. En els seus versos, el suc adquireixen un sentit antropològic en assenyalar que “Els matiners d’aquí, jornalers amb pols, picapedrers/ foravilers de la terra amb gramàtica, no ignoren/ després de tastar la primera llum del dia que ha de durar,/que un bon cafè amb cassalla esborra tots els sommis,/ recordats o oblidats, la mala son inclús,/…”.

Com he dit, l’any 1882 Jordi Perelló crea la segona destil·leria al poble. Els seus dos fills, en heretar el negoci, se'l varen repartir. Antoni va continuar fabricant a les primitives instal·lacions paternes i Jordi va continuar en unes de noves que estaven localitzades al mateix carrer, a pocs metres de les primeres. Aquest darrer és qui crearà, l’any 1927, l’envàs triangular que dóna nom al poema d’Huguet, per diferenciar el seu anís sec del que fabricava el seu germà, també sota la marca 'Llubí'. L’empresa actualment està situada en el polígon industrial de Calvià. Fou la primera a ser deslocalitzada.

A Antoni Perelló les coses no li varen anar del tot bé i, després de la fallida de l’empresa, va emigrar a l’Argentina. En aquell país es va dedicar al que havia fet tota la vida i va obrir una fàbrica de licors. No va tardar a tenir problemes amb la Llei Seca i li varen retirar la llicència. Quan es va normalitzar la situació, ell sense llicència per fabricar, es va associar amb el seu cosí Jordi Castell, que també havia emigrat, i començaren a produir licor a Mendoza, sota la marca Jovial. Era l’any 1939. Tot un seguit de nous productes: licor de crema de dolç de llet, amargo serrano… tots al gust d’allà; però també anís sec, per seguir la tradició. L’etiqueta d’aquest era tota negra, contrastava amb el colorit de les dels altres productes, com si pertanyés a un món diferent que havia deixat enrere.

L’any 1946, el fill d’Antoni, Antoni Perelló Perelló, obria a Llubí, novament al mateix local de la fàbrica primera, La Llubinense. Els seus productes Cazalla Lobo i Ron Faraon varen tenir problemes de patent (els licorers de Cazalla de la Sierra havien guanyat el plet de la denominació d’origen) i va optar per canviar el nom dels productes, fins i tot el de l’empresa que des d'aleshores seria el de 2 Perellons, actualment ubicada al polígon de Son Castelló. L’any 1911, els germans Maria i Miquel Perelló Gelabert, de can Perajaume, al carrer de Roca Llisa, fundaren una altra fàbrica d’aiguardents i licors. Amb l’anterior, una de les dues que la gent de la meva generació i més joves hem vist funcionar al poble. La de Can Perajaume ara està ubicada al polígon de Marratxí i forma part d’un conglomerat de fàbriques que es varen associar. Pel mig, l’any 1926, Antoni Alomar, de can Queto, feia un palo que “És saludable i ben fi/Perquè ha cercat/escollir les floretes d’un jardí/ que donen bon resultat”. El palo? Per parlar del palo, necessitaríem un capítol a part.