Opinió 24/11/2013

Primàries

i
Celestí Alomar
3 min

Crida l'atenció que a la Conferència Política dels socialistes es fes un esforç tan considerable per a concretar un sistema de primàries -" el canvi més important del PSOE en molts d'anys", segons el ponent- i, per contra, es passés de puntetes per sobre d'una possible reforma de la Llei Electoral -"agrada el model alemany", murmurava alguna crònica- mirant-la des de la llunyania, com el vol d'un Meteosat.

La superficialitat amb què es va tractar la qüestió contrasta amb l'encesa arenga d'Alfredo Pérez Rubalcaba incitant els socialistes a "cercar el camí per tornar al carrer", en les manifestacions i en les marees organitzades en els darrers anys al marge dels partits i les institucions. Precisament, si una cosa reivindiquen les ascendents marees és una major participació dels ciutadans en la política. Si la frase "tornar al carrer" no és un simple bullshit (ho podríem traduir per paraula de xerraire), el geste di riverenza al popolo de Rubalcaba hauria d'implicar noves maneres, i fórmules, i una passa enrere del partit per cedir protagonisme a la gent del carrer. Per tant, un sistema electoral i de consulta popular nou vindria de perles.

Els socialistes han dit que el projecte electoral que presentin, i la persona que l'encapçali, el decidiran els ciutadans. Exquisit, indubtablement. La persona escollida a les primàries serà candidata a la presidència del Govern d'Espanya. No obstant això, segons l'actual sistema electoral, aquesta persona serà elegida diputat o diputada per una província; és a dir, una part, una petita part, dels electors espanyols decidiran sobre la persona que hauran triat una multitud de ciutadans de tot arreu. Penso que això resulta democràticament poc elegant.

A més, podria donar-se el cas que ocupés la presidència del Govern una persona que hagués encapçalat la llista votada en tercer o quart lloc a la corresponent circumscripció electoral. Circumstància que afebliria la figura del futur president. Anant encara més enfora, reduint la cosa a l'absurd, podria passar que la persona elegida candidata a les primàries no resultés elegida diputat. Llavors cada un dels ciutadans que hagués anat a votar a les primàries quedaria "compuesto y sin novia", com Miguel Molina. Improbable, però únicament la possibilitat ja fa xerrotejar tot l'engranatge.

Crec que la solució més eficaç per resoldre aquesta discordança seria estendre el criteri d'elecció directa a tots els camps de la representació. No s'entén que aquells que propugnen primàries per al seu partit no proposin l'elecció directa del president del govern pels ciutadans. En parlar d'universalitzar o no el criteri, per exemple, ho estaríem fent de la diferència entre tenir un regidor de districte elegit directament o no tenir-lo; entre tenir un diputat per la teva circumscripció o un per una circumscripció única; entre tenir un fiscal general elegit directament o un de nomenat pel Govern.

És evident que la participació va més enllà del fet de votar; passa per la implicació en espais referenciats a la vida quotidiana, molt especialment en l'àmbit municipal. La idea central d'un govern de relació és la proximitat entre l'administrat i l'administrador i la transparència i facilitat de comunicació entre governat i governant. És el cara a cara de la política, el qual millora com més curt és el trajecte que hi ha entre un i altre. Però aquesta és una altra qüestió; aquí estem proposant el sufragi directe com a millora de la qualitat democràtica i la consulta popular com a fórmula de participació.

Proposar als ciutadans que siguin ells els qui triïn directament el president del govern, com deia, és el mateix que demanar als partits que facin una passa enrere. Ja no serien ells qui elegirien el president en el Congrés de Diputats, sinó els ciutadans directament. Aquest fet, és una simple qüestió de matís? No ho crec. Introduir el concepte de sufragi directe en el sistema de representació, i també ampliar i potenciar la consulta popular, és trasbalsar l'equilibri de poder establert durant la transició, i matisar el paper dels partits com a "instruments fonamentals per a la participació política" que recull la Constitució del 78. És a dir, un canvi de profund calat.

Acceptat que "tornar al carrer" és qualque cosa més que una manera de xerrar, i les primàries, una proposta amb totes les conseqüències. Fer, només, un vol de reconeixement per sobre dels sistemes de representació i consulta únicament es pot explicar per un sentiment d' horror vacui davant un suposat suïcidi (si renunciem als privilegis, què ens quedarà?) o un sentit d'estat que convindria revisar. Un cert catarisme polític que recorda el priorat de Sió.

Però les primàries, com tantes altres coses, tenen una doble versió: una de tipus faula, o evangèlica -acostau-vos a la meva taula- i una altra de tipus reality -passió exacerbada per una bresca de mel-. Al final, un dubte: si no era millor el suïcidi loft (que no conduïa a la mort) abans que morir de picades d'abella.

stats