Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Trump, la tempesta que s'acosta

S’acomiada el president dels Estats Units que més esperança havia generat en el moment de la seva elecció i arriba el que més polèmica ha creat. L’afroamericà Obama dona pas al “blanc” Trump. El ‘showman’ de la telerealitat pren la cadira del professor de Dret Constitucional al Despatx Oval de l’Ala Oest de la Casa Blanca. Arriba la vulgaritat i se’n va l’elegància.

Els americans solen dir dels europeus que aquests no entenen el seu país. Que els costa assimilar el que és genuïnament americà. De la mateixa manera que els anglesos pensen que el continent no els comprèn. No sé quant hi ha de prepotència americana i de flegma britànica en aquestes dues afirmacions, però el cert és que amb l’elecció de Trump i el Brexit han sorprès la resta del món. Sorprès i confós, perquè el camí que estan traçant aquestes dues velles i fortes democràcies no resulta gens clar, ni gens esperançador.

Recordant el recentment desaparegut Zygmunt Bauman, podríem dir que Donald Trump serà president en una modernitat líquida. No sé si serà el president líquid que es vagi adaptant, segons les circumstàncies, a cada situació o serà l’omni-president del poder centralitzat fugisser de tot control. Per ventura pretendrà les dues coses a la vegada. El preàmbul del seu mandat, els dies que han transcorregut des de l’elecció, està resultant difícil d’explicar de manera racional i, per tant, de treure’n conclusions definitives. En conjunt, en la posada en escena del que serà el nou equip de govern i la nova política, tot sembla ‘freaky’, traspua un aire amb gent que ve del més enllà de la política i que a la força vol imposar la seva peculiar visió de la realitat a la resta del conjunt dels mortals.

Estam veient que tant se val si avui és blanc o demà negre. Es passa de la Rússia immaculada i amiga a la Rússia pirata cibernètica en un obrir i tancar d’ulls. La família, el negoci familiar i la política no hauran estat mai tan mesclats. A les rodes de premsa del president electe l’espectacle substitueix la informació. Ell actua com un gran ‘showman’ que esbronca els altres i se sent a gust. No importa el que es diu, l’important és acoquinar els incrèduls i enfervorir els incondicionals. Mai un futur president havia donat una imatge tan clara que el poder i l’autoritat són dues coses que van per separat. De la seva voluntat que el poder es continuï movent al marge, i per sobre de les institucions, pel que hem sentit fins ara, no en podem tenir cap dubte. Aquesta primera imatge que està donant crec que difícilment canviarà en el futur.

“Jo i Putin”, “jo i la Xina”, “jo i el mur de Mèxic”… Pot ser que, de les vísceres americanes, en sapiguem menys del que creim, però, de la posició dels Estats Units com a cap de l’imperi, en tenim una llarga experiència. Es tornarà a la bilateralitat, en contraposició a l’esforç d’Obama per sortir-ne. Però la bilateralitat ‘trumpiana’ de futur no sembla que hagi de ser la de la relació directa entre estats, sinó que es prefigura com un episodi de ‘Joc de trons’ entre personatges famolencs de poder. Sense cap dubte, Trump, Putin i Xi Jinping, cadascun amb les seves pròpies ambicions, poden dissenyar un nou escenari internacional. El perill és que aquest nou escenari representi una regressió respecte a la situació actual.

Ni Rússia ni la Xina tenen cap tradició democràtica i Trump ofereix dubtes com a paladí de la tradició democràtica occidental. La seva trajectòria el perfila com l’estereotip d’un personatge sense pertinença a res, només a ell mateix; perfil, per cert, molt propi de la fase actual de desenvolupament del capitalisme (la modernitat líquida, un altre cop). Daniel Bell, sociòleg de la Universitat de Harvard dedicat a l’estudi de la societat postindustrial, considerava que per a alguns liberals occidentals la idea de creixement econòmic s’havia transformat en una nova ideologia “que neteja la memòria de velles desil·lusions” i en aquest sentit “Rússia i la Xina s’han convertit en models”. Possiblement la temptació de deixar de banda el cos jurídic i de garanties construït amb ardu esforç per Occident i supeditar-lo al creixement econòmic es converteixi en doctrina. Per això dic que sota el mandat d’aquesta nova trilateralitat podríem entrar en un escenari de regressió moral i política, i de major explotació, a la recerca d’un major creixement econòmic i concentració de benefici.

El president electe tampoc sembla tenir cap escrúpol a l’hora d’utilitzar un doble llenguatge, tant li és mantenir el discurs contra els efectes de la globalització davant els obrers de Detroit com assenyalar, en roda de premsa, que li han oferit “un negoci a Dubai de 2.000 milions de dòlars”, al qual naturalment ha renunciat, per dir a continuació que ha traspassat el control de les seves empreses als seus fills, “amb els quals no pensa parlar de negocis”. Efectivament, de negocis, en pensa parlar amb Putin i Xi Jinping. La política, més que mai, l’hauran de continuar fent els ciutadans.