Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Les cambreres de pisos

Anys enrere, en plena campanya electoral, un empresari mallorquí va amenaçar d’emportar-se les seves empreses a un altre lloc si guanyava l’esquerra. Aquest és un lleig costum que tenen certes persones poderoses quan no guanya la dreta. Qualcú els ha nomenat, a manera col·loquial i per extensió, els nostres 'depardieus' particulars, en referència a l’actor francès Gérard Depardieu, que va traslladar la seva residència a Saransk, capital de la república de Mordòvia, a Rússia, per no pagar l’impost que exigia el nou govern socialista de França a les grans fortunes. El nostre histriònic i sobreactuat protagonista local tan particular no es volia emportar les empreses per no pagar imposta, en continuaria pagant igual de pocs a qualsevol lloc, sinó, simplement, per al·lèrgia a la possibilitat d’un govern que el pogués contradir. Em va tocar intervenir en la polèmica. Vaig recordar que ja feia anys que l’empresari en qüestió s’emportava els beneficis d’aquí per invertir fora, i que aquests els obtenia, en bona part, gràcies a persones com les cambreres de pisos que cada dia es veien obligades a netejar un nombre desorbitat d’habitacions.

En aquesta petita escaramussa electoral vaig escollir les cambreres de pisos perquè, des de sempre, penso que elles, millor que ningú,  representen l’explotació laboral més extrema en la indústria hotelera, en la seva doble condició de treballadora i dona. Algun dirigent sindicalista va matisar que aquell empresari no era el pitjor de tots, en una frase que no es sabia molt bé si era una defensa a la meva tesi o lloança de l’empresari. En tot cas, en relació a les condicions laborals de les cambreres, va dir que estaven fent un estudi per determinar quin impacte causava en la salut d’aquestes persones les condicions laborals a les quals estaven sotmeses. Vaig pensar, per a mi mateix, que era com estudiar l’impacte del fuet en l’espatlla del condemnats a galeres. Home!, la qüestió és abolir l’esclavatge, no saber com de perniciós que resulta per a la salut dels esclaus. Com que no era qüestió de discrepar amb tothom, m’ho vaig empassolar i no vaig dir res.

L’altre dia, em van convidar a assistir a unes jornades sobre la precària situació de les dones de la neteja als hotels. Algú es recordava d’elles. Han passat dotze anys i la situació no s'ha redreçat, ben al contrari, ha empitjorat. No només, en la majoria de casos, s’ha ampliat el nombre de cambres a netejar per persona, sinó que ha augmentat la càrrega de feina per habitació. Això últim succeeix perquè a les habitacions hi ha més llits supletoris que mai i amb el tot inclòs les hores de presència dels clients a l’establiment és més alta i, per tant, la demanda de serveis creix. Les reformes hoteleres tampoc han anat a favor de les cambreres; s’ha tendit a la proliferació de nous artefactes de bany i de decoració que fan que la feina sigui més complexa i minuciosa. Ara bé, la qüestió que més preocupa és la precarietat laboral: prolifera l’eventualitat com a sistema de contractació i aquesta implica més hores de treball, inestabilitat dels dies de descans i sous més baixos. La reforma laboral i la cua de l’atur ho fan possible i ho certifiquen.

Les repercussions de la pesadesa del treball i la tensió constant amb què el fan sobre la salut d’aquestes dones no tenen la consideració de malaltia professional, les mutualitats laborals no ho reconeixen i, per tant, no tenen cap possibilitat de percebre les  prestacions econòmiques per incapacitat temporal derivada de les contingències comunes en l'exercici de la seva activitat laboral. Parlar de la conciliació de la vida personal, familiar i laboral en aquestes condicions és poc menys que utòpic. Mirar la perspectiva de la jubilació, després de dur centenars de milers de llits fets a les espatlles, amb contractes eventuals, cotització baixa i solament uns mesos a l’any de feina, a causa de l’estacionalitat, és més que descoratjador.

Això succeeix en un moment en què els beneficis de les empreses d’hoteleria són esplèndids, segons els mateixos empresaris. Dit d’aquesta manera, la idea que la crisi s’ha solucionat carregant-ne el pes sobre els més dèbils és més que evident. Són passes enrere que convindria no haver fet mai. No cal recordar on està escrit el dret a un treball digne, però sí on, i com, s’escriu “això és el que hi ha i si no agrada, a la cua de l’atur”. He rebuscat en el pensament dels altres i he trobat en la calma i serenitat de Sèneca  una màxima que val per a tots: "Les condicions per a la conquesta són senzilles. Només hem de treballar un temps, suportar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai".

PUBLICITAT
PUBLICITAT