Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Sense complexos

De la primera setmana de la nounada etapa Trump em quedo amb un tuit del primer ministre israelià, Beniamin Netanyahu: “Construïm i seguirem construint”. No fa falta dir que es referia a cases de colons a Cisjordània. Israel, essent etern, resulta que es fa gran a força de ciment armat, paradoxes de la vida. El poeta palestí Mahmud Darwix escrivia que “en tan sols una funesta hora, la història va entrar per la porta com un lladre sense escrúpols i el present va sortir per la finestra. Amb una o dues matances, el nom del país, del nostre país, va passar a ser un altre”. Ni les portes, ni les finestres, dels territoris inicials de l’any 1948, ni els de després de la Guerra dels Sis Dies han satisfet la golafreria jueva i, sense fer cas a resolucions de l’ONU, ni a projectes d’acords de pau, han continuat unilateralment ampliant els assentaments.

Una de les primeres ordres executives de Trump com a president ha estat eliminar regulacions i obligacions mediambientals en la construcció d’infraestructures i a l’activitat empresarial. Ha retirat el vet a la construcció del megaoleoducte Keystone XL, que creurà els Estats Units en diagonal de nord a sud. Podríem dir que hi ha barra lliure per al lobby petrolier i per a uns quants grups de pressió. Tot junt, no puc evitar recordar l’època del “sense complexos” de la segona legislatura d’Aznar; per cert, la legislatura de les privatitzacions en benefici dels amics i la creació de sòl urbà a balquena per alimentar la bombolla immobiliària fins a l’infinit. I tots sabem com va acabar allò. Fa temps que el ciment va deixar de ser símbol de progrés per convertir-se en la màscara de l’especulació i l’abús.  

Curiós, construcció i hotels; del negoci del magnat Trump aquí en sabem una mica. “Construïm i seguirem construint”, una magnífica piulada per esculpir en pedra al frontispici de la nova etapa política que s’acosta. I tot, en 140 caràcters. Entrem a l’època del Twitter com a extensió màxima de qualsevol explicació, per molt important que sigui la decisió política que s’hagi pres. Però, parlant de frases que caben en l’espai d’una piulada, just fa poc més de cinquanta anys de  l’“Ich bin ein Berliner” (Sóc un berlinès) de John F. Kennedy. Davant el mur soviètic, el carismàtic president proclamava que “tots els homes lliures, visquin on visquin, són ciutadans de Berlín”.

Vint-i-quatre anys després, un altre president dels Estats Units, de talant molt distint a aquell, Ronald Reagan, exigia: “Senyor Gorbatxov, tiri a terra aquest mur”. Era la victòria de l’ordre neoliberal. Ara mateix, vint-i-nou anys després, el nou president acaba d’ordenar la construcció d’un mur a la frontera del seu país amb Mèxic. Una muralla contra la convivència. Una ignomínia contra la humanitat. És el detritus de l’ordre neoliberal. Això és el que hi ha, convindria que ens prenguéssim en seriositat les fanfarronades del nou inquilí de la Casa Blanca.

No m’atreviria a dir que estem davant la configuració d’un nou ordre mundial. Més aviat, tot sembla que estem davant la culminació d’una llarga fase de deteriorament de l’ordre existent. Al marge de consideracions econòmiques, aquest és un període de crisi que es va iniciar amb la pèrdua d’influència de la socialdemocràcia i el repunt d’un nou liberalisme. Avui vivim la furunculosi d’aquest liberalisme: l’explosió de l’individualisme exacerbat i la manca d’un relat col·lectiu en el qual dipositar la confiança. En aquestes circumstàncies, el poder es despulla de tota mena de forma civilitzada i s’exhibeix d’una manera pornogràfica, es perd el joc de la complicitat i resta únicament la força: Això és Trump.

Però, en aquest “desordre” de final de cicle, hi manca un protagonista: la socialdemocràcia. És més, la seva absència és el desordre. Els corrents socialistes que en el transcurs de la història han representat un punt de mesura i d’equilibri en l’evolució del sistema han sucumbit arrossegats, precisament, per l’excés de mimetisme amb aquest sistema. Les “terceres vies”, que sorgiren com a alternativa a les noves propostes liberals, no han estat capaces de mantenir amb fermesa ni les conquestes socials ni el grau de qualitat política que s’havia assolit. El món, avui, corre el perill d’una megalomania del poder a causa de la debilitat socialdemòcrata. El món necessita una alternativa.  

 És evident que l’esquerra, en un sentit ampli, requereix d’un procés de “desconstrucció” per recobrar el seu sentit en el moment actual. Per això, de la mateixa manera que en origen va ser l’expressió política de les lluites socials del més desfavorits, necessita tornar a ser la resposta articulada dels moviments socials que no es conformen amb el relat social i històric actual. Penso que només des d’aquesta perspectiva pot trobar una sortida a la situació convulsa que viu en general i a tot arreu. Si no és així, està condemnada a seguir pel camí de la ineficàcia, estalonat causes que no li són pròpies i perdent eleccions. No cal posar exemples. La pregunta no és com es pot fer?, sinó si es vol fer.

Etiquetes