OPINIÓ
Opinió 01/10/2016

La guerra pel canvi

i
Celestí Alomar
3 min

En el moment que el senyor González es va sentir “frustrat, com si m'haguessin enganyat”, es van desencadenar, parafrasejant Max Hastings, tots els inferns i començà una batalla total entre dissidents i la secretaria general socialista. Per moments, el to ha anat pujant i l’espectacle esdevé lamentable. La crònica política, sense solució de continuïtat, passa a ser un relat que recorda les corresponsalies de guerra. Intentem, doncs, mantenir la calma; ressonen els canons.

Aturem-nos, per un instant, en el motiu de l'enuig del ‘Gran Gat que (només) caça ratolins’, el senyor González. Se sent enganyat perquè Pedro Sánchez li havia dit “que no intentaria cap govern alternatiu i que van votar contra la investidura del govern del PP, però que en segona votació passarien a l'abstenció”. Com sabem, el jove secretari general no només no es va abstenir, sinó que ha mantingut converses per explorar la possibilitat d’un govern alternatiu. La no-abstenció és el desencadenant de la batalla, però la guerra és molt més àmplia.

En el fragor de la revolta, resulta difícil treure’n conclusions (quan escric, encara no s’ha duit a terme la reunió del comitè federal), no obstant això, cal dir que el toc d'arravatament de González no ha estat un ‘Grandola, Vila Morena’ incitant els clavells a la revolta, sinó que, més aviat, ha tingut aires d’un ‘Dragon Rapide’ per restablir l’ordre. Fa unes setmanes ell mateix deia que el PP havia de canviar el candidat a presidir el govern; avui ja no en parla. És evident que el bàndol del ‘no-canvi’ no resistiria una nova batalla en el camp dels conservadors per substituir el seu candidat, a més de la del PSOE. Hi intuïm interessos superiors. Tampoc el calendari ho resistiria.

Però el desordre a restablir, d’on ve? Els orígens hauríem de cercar-los en el menyspreu que es va tenir, des del poder i l’‘establishment’ en general, a les mobilitzacions que en plena crisi ocupaven les places i els carrers de moltes ciutats de l’Estat; en el desconeixement de la seva naturalesa i del seu abast; en la desconsideració de les mobilitzacions a Catalunya i la reivindicació nacionalista. Tot junt demanava més i millor democràcia. No els feren cas i es convertiren en un moviment social que va provocar l’enfonsament del bipartidisme dominant i va posar en qüestió l’entramat de poder sorgit de la Transició. L’independentisme català va augmentar. Situacions noves que, no per previsibles, couen i molts es resisteixen a acceptar. Una confrontació entre velles i noves maneres, inevitable, saludable i necessària, a pesar de tot.

Per què la batalla se situa a casa del PSOE i no en un altre partit, com pretenia el senyor González fa unes setmanes? Simplement, perquè el PSOE és l’únic partit el grup parlamentari del qual és necessari per a la formació de qualsevol govern possible. Fa mesos deia que era l’únic partit imprescindible per formar govern i que això era la seva força, però també la seva desgràcia. Ara hi introdueixo un matís i dic que el seu grup parlamentari és l’únic necessari. Per què el matís? La senyora Susana Díaz, que és una persona de la boca de la qual les grans paraules no sonen naturals, ha dit que “primer Espanya i després el partit”, per a continuació parlar d’unitat dels socialistes. M’ha recordat aquells jugadors de futbol que rompen el fora de joc i immediatament aixequen el braç intentant confondre l’àrbitre. Voldria equivocar-me, però em fa sospitar.

L’altre problema del PSOE, un problema de fons, és que entre el bàndol del canvi i del no-canvi ells tenen un peu posat a cada costat. Aquesta indefinició l’està crucificant. Per una part, els sectors reticents al canvi el festegen com a partit d'Estat i govern que ha estat, i, per l’altra, les forces de canvi l’esperen com a força de canvi, que també ha estat. Una dicotomia falsa, ja que les dues coses –govern i canvi– no són contradictòries, sinó complementàries. Però els interessos que hi ha darrere el no-canvi converteixen la paradoxa en real.

Els socialistes, doncs, es mouen en un dilema que el senyor Sánchez pretén resoldre consultant els militants. Els dissidents no en volen ni sentir a parlar, també per això se li han tirat a la jugular. En contra del que ha estat sent habitual, ara la batalla interna no és per una cadira; diria que això és una bona notícia. Possiblement sigui una batalla per les sigles, per la marca; aquesta no és tan bona notícia. El que és segur és que al final s’hauran de posicionar en un bàndol o l’altre. Ho insinuava Sánchez: “El senyor González està en el bàndol de l’abstenció, Susana Díaz que digui a quin bàndol està” (ara ja ho sabem). Correcte, però si ho comparam amb el discurs de Corbyn o Sanders, falta contingut i definició ideològica.

stats