Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La moció de censura

Un analista polític que comentava per televisió el debat de la moció de censura a Rajoy va dir que estranyament tots es podien sentir guanyadors. Realment no sé com es deuen sentir, ni m’interessa. Però si el senyor Rafael Hernando, després del lamentable espectacle que va donar, inclòs el mal gust masclista, se sent guanyador és per aplegar cadireta i dimitir de qualsevol esperança de regeneració d’aquesta gent. Després de més d’onze hores d’intervencions parlamentàries, el que més lluny resta és la voluntat de regeneració de la dreta espanyola. És una llàstima, perquè és absolutament necessària.

Del resultat aritmètic dels vots de la moció, no n’hi ha per estar-ne ni content, ni descontent. Era indiferent; des d’un principi se sabia que no sortiria endavant. Tampoc era aquesta la intenció. Els ‘no’ a la moció de censura han estat els 170 mateixos que votaren a favor de Rajoy en la sessió d’investidura del passat mes d’octubre. Això no ha canviat, però la possibilitat de desallotjar de la Moncloa els populars després d’aquest debat sembla més real que després d’aquell debat d’investidura. Rajoy es veu més en perill avui que fa set mesos, per això s’ha tirat a l’arena en un doble cos a cos, impensable en ell fins ara. Ha estat la significació que la distància entre ell i l’oposició s’ha escurçat.

Rajoy ha estat menys sorneguer i punyent que en altres ocasions. En aquests set mesos de govern ha sofert un desgast major que tota l’etapa anterior. Els peons que tenia al seu voltant, la infanteria dels ministres i altres alts càrrecs de l'Estat, es van cremant amb una rapidesa inusitada. Fins ara ha aconseguit aturar la desbandada dels seus, veurem fins quan i cap on, però tard o d'hora ha d'arribar.

L’estil patibulari de Rafael Hernando no és més que una mostra de falta de recursos i la poca profunditat de la bancada popular, de la incapacitat de canviar, fins i tot canviar les maneres. Recordo que quan Felipe González, de manera sobtada, va enunciar una moció de censura a Adolfo Suárez, Abril Martorell va pujar a la tribuna d’oradors i va començar a parlar, durant més d’una hora, del nord i el sud. Un intervenció inconnexa i desmanegada de difícil, per no dir impossible, comprensió: estava guanyant temps. Hernando, amb el seu estil, no guanya temps, el consumeix: consumeix el temps que li queda a Rajoy.

Per ventura la frase “Agraeixo el to i recullo la invitació, però la moció no prosperarà", pronunciada pel portaveu socialista, ha estat la més substancial de tota la sessió parlamentaria. Ábalos, també, guanyava temps. Un temps generacional que, en el fons, és el que ocupa el moment polític espanyol de posttransició. Que ningú cregui que serà fàcil de coure. Però sembla que els esdeveniments, cada un d'ells per separat, s’enfilen com peces de rodament que han de permetre girar l'escenari polític en una orientació diferent de l'actual: triomf de Pedro Sánchez, moció de censura… molt diferent d’uns mesos enrere.

Penso que la moció de censura haurà contribuït en dos aspectes que em semblen cadascun ells positius. La moció ha estat concebuda i formatada com un megadebat sobre la corrupció; no la corrupció en general, sinó la corrupció del PP. L’impacte produït per l’abundància del debat, possiblement, farà que la corrupció adquireixi una major consideració en la decisió del vot i això perjudicarà el PP immobilista. Per una altra banda, Pablo Iglesias ha aconseguit el que li escamotejaven fins ara: la majoria d'edat política. Em fa l'efecte que després d'això s'acabarà bona part de la frivolitat i menyspreu que s'ha abocat sobre el personatge i el seu partit.

Ara li tocarà a Pedro Sánchez aconseguir ser respectat per l’establishment i temut per la “trama”. Amb la victòria a les primàries ha fet una primera passa, ara li falta consolidar-la a l'escenari al qual va renunciar: el Congrés de Diputats. La seva presència a la cambra de diputats només és possible a través d'una moció de censura en la qual sigui el candidat alternatiu. La moció passada possiblement sigui una primera peça del drama d’un final d’època que no sabem quants de caps es cobrarà. Per ara, Iglesias i Sánchez estan salvant el seu. Rajoy, amb 170 diputats, molts d’ells manllevats, fa equilibris. No crec jo que tots hagin sortit igual de contents del passat debat.

Entre les assignatures pendents que Sánchez té per aprovar, hi ha un ‘os’. Fins que no aconsegueixi ensinistrar el seu partit sobre el referèndum de Catalunya, difícilment podrà fer passes en el sentit que li interessa. Si és capaç de trobar acords en aquesta matèria, podria configurar una majoria suficient per capgirar la situació. Mentrestant, continuarem amb una Espanya que es resisteix a marxar i una altra que no acaba d'arribar: és un temps de canvi generacional difícil de dominar.

Etiquetes