Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La negació de la negació

La teoria de la negació és el fil conductor de la dialèctica en la qual se sustenta el pensament d’esquerres. Engels, Marx, Lenin… (a molts els semblarà ranci citar aquestes figures de la història) en una interpretació materialista de Hegel fabricaren una nova idea del món (“un fantasma recorre Europa…”). De Lenin, el qual va ser capaç de donar cos a aquell fantasma, les darreres noticies són que la seva estàtua gegantesca, famosa per la pel·lícula Good Bye, Lenin! després de 25 anys amagada en un bosc, està exposada a la fortalesa de Spandau, convertida en centre cultural i museu. En resta el mausoleu, convertit en atracció turística, i algunes estàtues espargides per diferents ciutats del món. Qui vol recordar Lenin, fracassada i enfonsada la Unió Soviètica?

Engels i Marx varen ser abandonats per Willy Brandt, el primer, i la socialdemocràcia (aquí, Felipe Gonzàlez) fa lustres. Possiblement de manera precipitada, ja que la deixaren desemparada davant el pensament liberal i conservador. L’efervescència i dissidència avui existent en el si de l’esquerra posa ben a les clares la seva orfandat. Malgrat a qui li pesi, la teoria de la negació segueix sustentant el pensament progressista i s’hi prefigura que la línia fonamental del moviment històric és la creació, la continuïtat en el desenvolupament. D’aquí, la idea de progrés. Si la paraula es buida de contingut, es corre el perill de convertir el progressisme en un posat, i fins i tot en un pòster; en definitiva, en un producte de consum innocu per al sistema de producció i explotació capitalista i, en conseqüència, incapaç de donar resposta a les demandes de la gent.

Afortunadament la realitat és tossuda i a diari planta la política davant noves situacions a resoldre. Resoldre d’una manera diferent a com s’està fent perquè, simplement, els resultats obtinguts són ostensiblement millorables. A més, perquè són “dones i homes, nins i ancians comuns, és a dir, rebels, inconformes, incòmodes, somiadors”, com deia un líder de Xiapas, els que espitgen cercant solucions. Per cert, aquestes, característiques gens menyspreable per al perfil d’una persona progressista. Entre la gent, de manera espontània, sorgeix el no: no a això, no és allò, no…, però no basta el no. Es fa necessari anar més enllà. Al rebuig s’hi ha de sumar la creació. És la negació de la negació que de joves alguns cercàvem en els llibres prohibits i que, per fortuna, no està enterrada en el cementiri de Highgate, junt a Marx.

Quan una societat és capaç de generar un moviment ampli, inclusiu, que incorpora noves maneres, propostes i solucions se n’ha de sentir orgullosa. Aquest és el cas de la gran mobilització que hi ha hagut a les Balears en l’àmbit de l’educació. Els docents, els pares i els estudiants no només digueren no a una proposta educativa, sinó que de manera participada promogueren un model diferent. El no al TIL va donar pas a un crit per una ensenyança pública i de qualitat. La negació de la política educativa del Govern conservador va conduir al naixement d’una nova idea. Aquest és un procés del qual un progressista s’ha de sentir solidari i respectuós. No només perquè condueixi a un resultat positiu, sinó, també, perquè la manera de fer-ho encaixa de ple amb els seus principis com a tal. Aquest, podríem dir, és l’únic camí que conjuga amb la paraula progrés.

Certament, i molt en particular des de la caiguda del mur de Berlín i el final de la Guerra Freda, generacions han crescut sense cap familiaritat amb aquest tipus de pensament. L’individualisme i el conformisme han estat l’alternativa en un món dominat pel neoliberalisme, una societat de consum que semblava abastir totes les necessitats. Avui aquesta construcció basada únicament en la competitivitat i la competència entre uns i altres s’està ensorrant. Amb l’enfonsament del bloc soviètic no es va aturar la història, simplement, aquesta ens va insistir a demostrar que la repetició no existeix. Idea, la de la inexistència de la repetició, que està gravada també en el diccionari progressista.

Si la repetició no existeix; tampoc, la rutina. Per això quan es va dir que un nou Pacte de Progrés no seria igual que els altres era una veritat irrefutable. Aquest naixia sobre una base nova: la dels moviments social. El més evident i evolucionat era el de l’educació, però n’hi havia d’altres. Amb aquestes circumstàncies no es pot tirar de manual, de la mateixa manera que no es podia tirar de manual quan es va constituir el primer Govern d’esquerres de la Comunitat, el primer Pacte. Però sí que es pot tirar de principis i deixar que la florent realitat penetri i inundi el rígid entramat institucional del poder.