Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Un pacte diferent

La cita amb la història del possible nou pacte de progrés hauria de ser un encontre important, gens corrent. Arriba en un moment en el qual les perspectives econòmiques de les empreses d’allotjament són excel·lents: enguany es batran rècords d’ocupació i de preus. A la indústria hotelera, motor de l’economia illenca, i l’activitat derivada se’ls presenta un panorama més que bo; però no és igual per a tothom, en especial per als assalariats. Atur, precarietat, estacionalitat, condicions de treball inhumanes, pensions insuficients, fracàs escolar són fites d’un mapa de desigualtat extrema.

Superar aquesta situació de desproporció i discriminació és la principal comesa del futur pacte. Interpretar el vot de diumenge passat solament com un pal·liatiu per atenuar la injustícia social seria un greu error. Permetin-me ser sarcàstic: diumenge passat la gent no va votar assistència social, va votar a favor del canvi radical. No debades els ciutadans es decantaren majoritàriament pels partits progressistes i no per la contrareforma liberal de Ciutadans o l’esclerosi degenerativa popular, que ho podrien haver fet: varen votar per una millora i dignificació del que és públic i per posar l’economia sota el control democràtic de la política.

Efectivament, el llistó es va situar alt. Si es mira bé, l’encàrrec no és un programa de govern únicament; l’encomana és un projecte de país, un pla de reconversió i un programa de govern, tot en un mateix paquet. Per això, estic d’acord amb els que diuen que aquest pacte ha de ser diferent dels anteriors. L’amplitud i la profunditat del vot és la primera diferència. Recordo perfectament les negociacions per elaborar un programa conjunt en el primer pacte, en aquesta ocasió no hi ha excusa possible: la generositat s’ha d’imposar per damunt el partidisme. La majoria que ha votat els partits d’esquerra no ho entendria que no fos d’altra manera. El mandat atorgat té un clar caràcter inclusiu, aquesta seria una altra diferència, ja que s’ha donat al conjunt de totes les forces progressistes.

Aquest no és un discurs retòric. Ben al contrari, és el de l’oportunitat que es dóna el país per reconduir la seva existència en el moment de sortida de la crisi, en un context econòmic relativament favorable, amb l’objectiu de millorar en nivell de convivència i de vida de tots. S’ha d’acceptar que aquest moment de canvi, ineludible i delicat, però apassionant, els ciutadans han decidit que el piloti el socialisme democràtic i no el neoliberalisme, com ja he dit abans. Reconèixer aquest fet, especialment per part dels sectors més afavorits, seria sens dubte la millor de les diferències, però això no està únicament en mans dels que han guanyat les eleccions. L’única garantia que el procés camini de manera correcta està que la tensió social, que l'ha propiciat i fet possible, es mantingui. No s'ha de pensar a desmobilitzar l’energia reivindicativa que ha sorgit aquests anys, sinó com fer-la participar. Una nova manera de participació també fou votada diumenge passat.

La situació requereix d’una visió de conjunt i d’una estratègia general, la qual cosa em condueix a pensar en la necessitat d’un pacte global que abasti el conjunt de tot l’entramat institucional. És clar que aquesta dinàmica, en el moment de formar els respectius governs, vista des de la perspectiva de cada institució, pot albergar elements d'injustícia, atès que cada una d’elles podria sentir-se menyscabada per un interès, encara que global, extern. No obstant això, no oblidem que la voluntat popular ha predeterminat un equilibri, inexistent fins ara, entre els corrents que conformen el bloc guanyador, el qual propicia una responsabilitat compartida. Visualitzar aquest fet contribuiria a reforçar el procés en la seva totalitat.

La quantificació que s’ha produït, en nombre de vots, expressa, ben a les clares, la revitalització d’uns i l’eclosió d’altres. El resultat del diumenge és una foto fixa del moment i, a la vegada, l’electrocardiograma del bategar del carrer. Seria imprudent no valorar el moment com un fet canviant, igual que ignorar la foto fixa. Perquè, una cosa i l’altra, seria oblidar que la lluita que hi ha al carrer no és més que la continuació de moltes altres d’abans. Una riuada d’esperança compartida que condueix a un horitzó nou, en la qual un no és més que una petita gota entre les moltes que han existit o existiran. La grandesa del moment resideix en aquesta circumstància.

Administrar un país amb un horitzó nou, sense exclusions, amb la necessitat de rearmar-se per afrontar amb garanties el futur és un repte que només es pot encarar des de la humilitat.

 

PUBLICITAT
PUBLICITAT