Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La pau germànica

Ningú dels que ha signat l’acord amb Grècia creu que aquesta serà la solució al problema. Tothom sap que Grècia necessitarà un alleujament del seu deute. Doncs, per què l’acord? Un téntol en l’escaramussa? Merkel i el sinistre Schäuber, perfectament un personatge d’una novel·la de Philip Kerr, cercaven el “grexit” –ho han cercat des d’un principi–. El govern grec, en manifesta inferioritat logística, va apel·lar a l’odissea amb el referèndum per revitalitzar-se amb una dosi de dignitat popular. L’èxit grec era resistir per seguir a la zona de l’euro. “Grexit” no, existeixo sí.

Davant el desvergonyiment grec Alemanya va apel·lar a la pèrdua de confiança i va entrar a “sang i foc” contra els resistents. Va imposar unes mesures draconianes i humiliants. Els “austericides” volien passejar el cap de Syriza com a gran botí per a escarni d’altres temptats a seguir el seu exemple. Però el cap del minotaure segueix en el seu lloc. Tots en el pecat porten la penitència. I Merkel comença a ser esclava de la seva pròpia doctrina.

Merkel no retorna de Brussel·les amb el velam blanc de la victòria. Haurà de donar explicacions. No porta la safata amb el cap de l’enemic i, en canvi, du clavat a l’espatlla el ninot d’un “país garrepa, amenaçant i sense cor” (Süddeutsche Zeitung). La seva imatge de líder no ha sortit reforçada, al contrari menyspreada. La desconfiança d’alguns socis europeus creix i la reticència a fer noves passes per consolidar un model europeu, ara inevitablement alemany, s’enquista. S’ha encès un foc i no se sap si està controlat.

On la foguera és de gran dimensió és a Syriza. Alexis Stipras va salvar el cap grec a canvi d’un cos ulcerat. L’esquerra del seu partit es rebel·la contra l’acceptació de les mesures i la tensió al carrer creix. Les retallades (que no serviran de res) i un humiliant fons de garantia s’han aprovat amb els vots d’una circumstancial i forçada gran coalició. Ironia o premonició? Sens dubte Merkel volia més.

La pressió sobre el govern grec actual no cessarà, es busca la rendició –eleccions anticipades o govern de coalició– i, així, culminar l’ocupació del país. Una ocupació de guant blanc, però igual de sagnant. Amb aquesta espasa de Dàmocles penjant sobre els seus caps l’esperança dels grecs està indissolublement lligada a l’esperança de vida del govern actual (amb les seves contradiccions internes inclòs). És un nou laberint.

M’il·lusionaria poder dir que hi ha una altra flama, la d’Hollande, però la seva brasa no se sap si és caliu o carbó. S’ha de suposar que va ajudar que la pena de mort de Grècia no s’executés. Però la seva posició és tan tímida que un no sap si realment creu en l’existència d’una alternativa –el president Obama va pressionar Merkel perquè acceptés una quitança del deute–. No obstant aquest pàl·lid bategar, no es pot renunciar a creure que per la petita escletxa oberta per Grècia algun socialdemòcrata serà capaç de filtrar una posició pròpia.

Per ara, el que està clar és que la pau germànica és un vertader oxímoron.

 

PUBLICITAT
PUBLICITAT