OPINIÓ
Portada 11/07/2015

Les planures assolellades

4 min

La qüestió grega –fa unes setmanes vaig escriure que les aportacions gregues eren sempre exuberants– ha posat de manifest una cosa tan trivial com és la importància de qui mana. A Europa, durant anys, l’establishment havia viscut amb la tranquil·litat de saber que l’estabilitat estava assegurada, governés qui governés, i que la seva posició de privilegi no perillava. A mesura que creixia la riquesa material i el consum, les dues grans famílies polítiques, que dominaren el període de les postguerres, cada cop més, es diferenciaven menys i això feia que l’alternança política no provoqués grans sobresalts. Fins i tot, quan la més agressiva, intransigent i radical versió descarnada del neoliberalisme va ocupar el lloc de la democràcia cristina, una versió més social del conservadorisme, no va sorgir la consegüent rèplica radical a l’altre costat de l’espectre ideològic.

Tony Judt ho descriu de manera magistral, a ‘Postguerra’, quan diu que “els europeus occidentals semblaven haver arribat abans del que havien imaginat a les "extenses i altes planures assolellades" (Churchill) de la prosperitat i de la pau: on la política donava pas al govern i el govern quedava reduït cada vegada més a l'administració”. Efectivament, la idea que la classe política tenia com a principal comesa l’administració pública, i no la direcció de l’Estat (societat, economia...), es va convertir en la quinta essència liberal, de la qual quasi tots varen beure. Les “terceres vies” –des del fabianisme del segle XIX mai han aportat res– navegaren òrfenes d’idees a l'empara dels aires de la prosperitat. Els partits és convertiren en marques que competien en el mercat. Mentre, el mercat corcava la societat. L’Europa postideològica de Raymond Aron.

Amb l’arribada de la crisi, una bona part de la població es va adonar que les planures assolellades del progrés s’havien convertit en l’altiplà de Matera, la “ciutat que no existeix” de Carlo Levi. Llavors qui governa deixa de ser una qüestió intranscendent i es converteix en una lluita per escapar del barranc. Un fondal que solca un riu pestilent en les vessants del qual la protagonista de la novel·la descobreix la ciutat deprimida. Únicament es pot observar al complet des de la profunditat. Vist des de lluny, ni tant sols l’emblanquinat de les façanes de les cases penjants no aconsegueix dissipar la idea d'infern de Dante.

És en aquest escenari de supervivència on es produeix l’estranya paradoxa per la qual la dignitat passa per sobre la necessitat. Un mecanisme complex pel qual la matèria deixa de ser el referent i la llibertat es basa en sentiments no quantificables. Això, també, ho han posat de manifest els votants grecs. Són moments en què el gènere humà es reconcilia amb si mateix i torna a l’ordre natural i s’organitza per seguir existint. És a dir: la política passa per davant de les xifres, del deute i de qualsevol altra consideració.

Importa el qui comanda i a Grècia s’ha posat de manifest. La classe política europea s’ha tirat a la jugular de Syriza perquè no volen que el seu exemple es pugui propagar a altres països. Merkel és el ca de presa que mossega i nega la quitança que li han suggerit tant Obama com el mateix FMI. Si no ho fes, la seva política d’austeritat en sortiria malmesa. Els creditors fàcilment podrien suportar no cobrar, però no un bany de sobirania popular. Tots ho saben. El govern grec farà una contraproposta, n’ha fet i en seguirà fent –hi haurà qui digui que s’han abaixat els pantalons– però la seva victòria és política, per damunt de la millora de condicions que pugui obtenir.

En el referèndum grec –la ciutat vista des de baix– hi han confluït dues forces: les ganes de votar (decidir) i la voluntat de governar (dirigir). Els grecs a pesar del catastrofisme que els anunciaven des de les institucions europees no varen tenir por de votar. La por de votar és un fantasma que s’esvaeix per molts d’indrets. De la por de governar, de no donar les coses per fetes i irremeiables, massa sovint en tenim mostres. Per ventura, la por és una qüestió de la física i segueix el principi dels vasos comunicants: la pèrdua del temor d’uns es converteix immediatament en la feredat d’altres. Un joc de la política perfectament plasmat en la foto de Varufakis portant en el seient de darrere de la seva moto el seu successor (sense casc, això és Grècia!).

El catedràtic Vicenç Navarro deia que “presentar la transferència de fons de la Troica i dels estats europeus com una ajuda al poble grec és una de les mentides més demagògiques que han estat proferides per part de l'establishment financer europeu” –de fet, únicament l’11 per cent d’aquesta ajuda ha tingut com a destinatari el poble grec, la resta ha estat un refinançament del sistema bancari a càrrec del deute–. Davant la injustícia dels fets hi ha qui únicament és capaç d’oposar (la dubtosa) actitud moral que el deutes es paguen.

stats