És indubtable que el president en funcions Bauzá, si és expert en alguna cosa, ho és en fuites. Després de la desfeta que ha sofert, en la qual se li han marxat quatre de cada deu votants, ningú li pot discutir el mèrit. Se’l pot prendre a broma quan diu que “avui hi ha fuga de capitals i d'inversors”, com acabo de fer jo; però, a l'assumpte millor agafar-lo de debò. I quin és l’assumpte? Tan senzill com que després del diumenge electoral han aparegut un empresari, un directiu turístic i ara el president sortint amb la tonada catastrofista de sempre. És a dir: l’assumpte és la por.
Les manifestacions d’aquests personatges és evident que no tenen com a destinatari principal els votants. Les eleccions ja varen ésser, i festes passades coques menjades. No diré que no contenguin, com qui no diu res, un missatge subliminar que recorda el pecat comès per haver votat l’esquerra; ni tampoc, una advertència xulesca de per on cercaran les pessigolles al futur govern, si no fan bonda; però, la intencionalitat primera és distinta. Són missatges per posar pressió sobre la gent que negocia el programa govern i el govern. Un intent d’amansir la bèstia des de l’inici, en el moment que es prenen les decisions que prefiguraran el futur. No cal tornar a dir, per a dissipar dubtes, que les expectatives del turisme són òptimes; els preus de contractació, millors que mai, i que en els mercats no apareix cap tipus de signe per estar especialment preocupats. És un discurs buit de contingut, destinat a enrarir l’ambient: són gasos lacrimògens.
Fiódor Dostoievski deia que prendre una decisió és el que la gent més tem. L’esquerra es troba en un moment complex, ha de governar, ha d’interpretar correctament el missatge que els ha enviat la gent en la passada votació i ha de procurar no equivocar-se. En aquest sentit, el discurs de la por, encara que grotesc, podria interpretar-se intel·ligent, en intentar corroir el sentiment de por que un pot sentir a l'hora de prendre decisions. Ara bé, aquest perd tota la seva transcendència des del moment en què és el president “àmpliament derrotat” qui ho fa. Diríem que Bauzá ha estat poc intel·ligent perquè ha ridiculitzat el que pretén servir. Les seves paraules, més que por, et fan posar vermell; són una incitació a desoir el grallar dels catastrofistes.
En política, com a la vida mateixa, la por s'esvaeix en el moment que es té un coneixement de la situació: l’anàlisi correcta, del que passa o va passar en el seu moment, és el millor antídot contra el dubte. Som del parer que reiteradament, després de cada govern progressista, més que analitzar les causes del que havia succeït, es varen buscar culpables. En relació al primer pacte (1999-2003), en el qual vaig tenir una implicació directa (he de mantenir una cautela especial a l’hora d’opinar per no ser malinterpretat), hi ha fets irrefutables: a Mallorca, el 2003, el PSOE va pujar 3,2 punts percentuals i va mantenir el mateix nombre de diputats; a Eivissa, en va baixar 8,5 i va perdre un diputat; el mateix a Formentera, que en va baixar 13,5.
Aquella legislatura el gran debat, amb grups empresarials, es va produir a Mallorca. A Eivissa, la circumstància diferencial de l’esquerra, amb altres conteses electorals en les quals havia guanyat, fou que no es va presentar en un bloc únic. Una primera lectura dels resultats ens portaria a considerar que no existeix cap dada que sustenti que la confrontació tingués una incidència negativa sobre el vot; en canvi, sí n’hi ha per tenir dubtes sobre si la decisió de presentar-se per separat, a Eivissa, va ser la correcta. Formentera segurament era una qüestió molt més particular la que va determinar la pèrdua d’un escó.
No obstant això, la conveniència va determinar que el problema de l’esquerra havia estat la confrontació. Però, si realment va ser un problema, no ho va ser únicament per a l’esquerra. El debat públic –de veritat el que es discutia era qui comandava a la Comunitat, si el govern o el gran empresariat– va posar de manifest la falta de consonància entre l’empresariat hoteler i la resta de societat. No mentiré si dic que aquesta és una idea força estesa entre l'empresariat. Si és així, per què una altra vagada la cançó catastrofista? La pregunta seria a qui beneficia? Aleshores, el resultat va ser que la confrontació es va convertir en un silici per a l’esquerra. Mentre, el benefici empresarial ha batut records i les condicions laborals dels treballadors han tocat fons.
Així i tot, donem per bo, que és molt donar, haver escoltat el discurs tremendista. Observem, no obstant això, sobre quines dues obsessions està fabricat: (1) la pèrdua de la posició de poder privilegiada i (2) el no control democràtic dels temes econòmics. Així ho diu l’experiència. Exactament dues qüestions que els resultats de les passades eleccions deixaren clar que s’havien de modificar. En resum, podríem dir que la prudència és una virtut encomiable si és per canviar o transformar les coses. Que la por, fins i tot, pot denotar intel·ligència si és un element de cautela; però, la por per si mateixa és l’avantsala del fracàs. Franklin D. Roosevelt deia que a l'únic que li hem de témer és a la por com a tal. Aquesta és la qüestió.
