Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La reialesa i altres serveis

A Madrid han fet una mica de befa de les curses de braus a la balear. Em refereixo al Madrid botifler; no el de la vila, sinó el de la cort a seques. Al de l’acudit fàcil i esperit curt de pas, com el xotis. D’ones radials i tertúlies blaves, un gènere amb prou mèrits per a ser reconegut com a tal, com ho és la novel·la negra.

A la primera oportunitat que ha sorgit, l’Altesa Reial Helena de Borbó ha muntat amb fermesa les seves reials natges a un seient de barrera al Coliseu Balear, per presenciar una festa taurina, juntament amb els seus dos fills. En el context actual, només es pot interpretar com un suport clar a la ‘festa nacional’. Un esforç en pro del patrimoni cultural immaterial que s'amaga sota la marca Espanya, podem pensar si ens atenim a la doctrina dictada pel Tribunal Constitucional amb motiu de la suspensió de la llei catalana que prohibia les curses de braus. Molt respectable és la presència de la Infanta a un espectacle públic, però no està exempta de manca de finesa cap a una llei emanada del Parlament de les Illes.

En cap cas, no podem dir que la reialesa espanyola no tingui clar el ‘joc de trons’, ni la cadira que li correspon a cadascun, després de seure el monarca al Saló del Tron del Palau Reial en el seu primer discurs de Nadal. No obstant això, de la distància que han marcat entre ells, la cadira que va escollir la Infanta Elena, la tarda en qüestió, la de la cursa de braus, no està exempta de significat, ni l’eximeix d’una certa responsabilitat, encara que només sigui moral. No és la meva intenció intervenir en el debat antitaurí, ni tampoc en el del paper de la família reial, sinó simplement fer qüestió del tema de les sensibilitats; i, en aquest cas, és evident que s’ha estat més sensible a la ‘festa nacional’ espanyola que al parer del Parlament que representa la voluntat d'una comunitat. Al final, cada aigua porta els seus propis fangs.

Parlant de sensibilitat, també, arribam al segon tema del dia: les pintades en contra del turisme. D’entrada cal dir que la distància i el respecte amb què ens tracten des del ‘Madrid botifler’ és, com algú ha dit aquests dies, neocolonial: només interessen les xifres, la sensibilitat del ciutadà no interessa gens. Atès que s'ha pintat un autobús turístic a Barcelona, on tenen un problema gros que no saben com abordar, han llançat el discurs del radicalisme. Sens dubte, la millor manera de magnificar el tema i aconseguir el contrari del que diuen que pretenen, que no és altra cosa que preservar el turisme com a font d’ingressos.

La protesta, en essència el dret a protestar, està mal vista. Però, inexorablement, darrere de cada protesta hi ha un malestar real, una circumstància concreta, que no es pot amagar; llevat que es protesti per protestar, en aquest cas hi ha un estat d’animadversió general, que també és real, com la vida mateixa. Aquesta setmana, sense anar més lluny, un grup de clients d’un hotel de Cala Millor, d’altisonant nom que no vull recordar, es manifestaren en desacord amb la pèssima qualitat dels serveis rebuts. Una manifestació de turistes protestant, en realitat, una cosa infreqüent, quasi mai vista. En viatjar de vacances es pressuposa que un ho fa amb l'ànim distès, no amb voluntat contestatària. Però, malgrat la raresa del cas, i de la morbositat que podria generar, ningú d’aquí ha expressat cap preocupació per la mala imatge que pogués provocar el fet. Silenci? No ens enganyem, per molt que la roba bruta es renti a casa, l’estenedor està sempre a l'aire.

Per sota de la protesta ‘radical’ hi ha el trencament de la convivència veïnal, la privatització de l'espai públic, l'agressió al medi, l’explotació laboral... En definitiva, un cúmul de circumstàncies que podríem definir, per simplificar, com el resultat de la massificació i la sobreexplotació. No siguem hipòcrites, circumstàncies per tots conegudes i que ningú pot amagar, ni tant sols les xifres macroeconòmiques de les quals tant presumeix ‘la botifleria de Madrid’.

Si girem la moneda, la cara que sempre s'ha volgut amagar, la queixa sempiterna dels que ens visiten, també dels que no ens volen visitar, és la massificació. En les enquestes als turistes sempre estan en el primer lloc del rànquing de les debilitats de les Illes l’estandardització i la massificació. Parlant només d’economia i de turisme, per què, doncs, escandalitzar-se, si l’opinió dels ‘nostres’ radicals i la dels turistes, en essència, són coincidents? Simplement, perquè les seves opinions van més enllà de l'economia, i això és el que no es tolera. Per ventura, seria interessant demonitzar menys el radicalisme i estimar més la veritat. Possiblement, fins i tot, a l’economia dels ciutadans li sortiria rendible.