Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

El tren del desig

Un comboi carregat de vi fa la seva entrada a l’estació. Qui diu vi, diu bóta o barralada d’alcohol, o estri de primera necessitat. El comboi està compost d’una locomotora de vapor i d’unes poques plataformes rodants,  enganxades les unes a les altres. Damunt cada una de les quals hi ha immobilitzats, amb gruixudes cadenes subjectades a les garfies dels vagons, tonells de metall. Són els dipòsits on està emmagatzemat l'alcohol i, en alguna ocasió, vi: matèries primeres de la industria local. Un cop la màquina ha conclòs la maniobra de desenganxar el tren, les plataformes romanen, durant alguns dies,  estacionades en una via morta de l’estació, fins que la càrrega, en la seva totalitat, ha estat traslladada pels camions de les licoreres als magatzems de les fàbriques i reemplaçada per les tones, ara buides, arribades en el viatge anterior. L’operació es repetirà unes quantes vegades a l’any.

El transport de l’estació a les fàbriques, durant anys, s’havia realitzat  amb carros panxuts que s’adaptaven al perfil i mida de les bótes de fusta. Miquel Munar, ‘Lupino’, té localitzats en el municipi disset alambins, a les acaballes del segle XIX, incloent-hi els que hi havia a les possessions. En algunes d’aquestes finques no només es produïa vi, sinó també rom i l’apreciat vi dolç. La terra magra del pedregar i el call vermell són propicis per a la vinya i, també, per aguditzar l'enginy. L’intel·ligent era explotar al màxim les possibilitats que oferia la terra. La fil·loxera va acabar amb la producció vinícola, a la vegada que l’Argentina i Algèria havien obert la porta en ample a l’emigració; no és d’estranyar, doncs, que la corba de població comencés a baixar. No obstant això, al voltant del nou-cents, la vila albergava set fàbriques de licors. L’esperit de l’enginy.

Aquesta escena, familiar fins fa cinquanta anys, avui seria impossible. En algun lloc de Manxa les grans bótes eren carregades en un ferrocarril de mercaderies amb destinació a algun port de la costa mediterrània. Aquí arribaven en vaixell i eren descarregades des de la nau, directament, de nou a un ferrocarril que des del port transitava pel subsòl de Ciutat fins a l’estació de la capital. En aquest punt, cada peça del puzle mecànic era enganxada a la corresponent locomotora que la conduiria a la seva destinació, en el nostre cas: la via morta de l’estació del poble.   

Als nins, com a les pel·lícules del llunyà oest, els hauria agradat assaltar amb arcs i fletxes d’albó la serpent metàl·lica del comboi  articulat, però existia un escull insalvable: la presència del cap de l’estació. El funcionari, el “ jefe de l’estació”, era un home bondadós, gelós de la seva feina, capaç de regalar-te una llaminadura, però intransigent a l’hora de deixar-te apropar a les vies: no eren lloc per a jugar-hi. Uniformat de gris –pana caqui, a l’hivern–, brandava les banderoles de senyals amb l’habilitat d’un malabarista i per a la jovenalla sempre hi havia la vermella. Més enllà de la persona, el  gris i el caqui eren el missatge subliminar dels colors presencials de l’època: caqui d’oli agrisat, com l’oli de ricí, utilitzat per a les purgues.

Temps després el tren de mercaderies va deixar d’arribar a l’estació. Llanguia el projecte ferroviari. Alguns nins encara pogueren jugar entre els vetusts vagons de fusta aparcats, ‘sine die’, entre les herbes que creixien al voltant de les velles travesses de la rovellada via morta, esperant a ser desmantellats. Al contrari del que ha succeït a les societats més dinàmiques, on no ha fet més que evolucionar fins a arribar a la màxima sofisticació tecnològica, a l’illa el ferrocarril va sofrir una involució mortal. Si no hagués estat així, ara existiria un transport públic a l’altura del temps i de les necessitats, la despesa energètica seria menor i la contaminació inferior. Però, tanmateix n’hi ha que creuen fer una gràcia quan construeixen una via verda per on hi hauria d’haver un rail de tren. Patètica imatge de la modernitat.

L’operació de fer arribar, des de l’altiplà continental, l’alcohol i el vi a les fàbriques locals era el més semblant a un modern 'Business to customer', entre el productor i el client. Era una  fita més d’un país que havia estat pensat. Un país que, dependent de l’exterior pel que fa al proveïment de matèries primeres, havia cregut en la necessitat d’una xarxa de transport modern que l’articulés i, a la vegada, l’unís amb l’exterior. Un país pensat durant dècades, amb generositat,  per persones que el tenien en el cap. Un projecte que a causa de la gran desfeta militar va quedar en via morta, com els vagons de fusta que substituïren el tren comercial. Deu ser què únicament els nens i nenes d'un país que pensa per si mateix, i en si mateix, tenen dret a somiar en trens de veritat?