Per diversos motius, aquestes darreres setmanes he parlat sovint amb persones que tenen en l’estudi de la nostra història el seu principal quefer, persones a les quals devem agraïment perquè són poques, poquíssimes, fan una feina imprescindible i pràcticament només coneixen l’esquena de la societat. Historiadores i historiadors són els activadors de les nostres consciències perquè investiguen i aprofundeixen en una memòria a la qual la majoria s’estima més fer-li el sord.
Tot i així, elles i ells continuen amb la seva feina que no és muda i supòs que fan un somriure de més o menys secreta satisfacció quan veuen, per posar un exemple, que es recuperen els cossos dels assassinats pel franquisme a les fosses de Porreres. O potser fan un somriure irònic davant dels qui s’hi fotografien sense pensar que la memòria històrica no existiria sense el col·lectiu que la treballa, moltes vegades en unes condicions que ens durien a la resta dels mortals a dir “ja us n’avindreu”.
Els arxius històrics de les Illes haurien de viure al 2017 i en cap cas al 1940. Fa pocs dies, un historiador em comentava la facilitat amb la qual pot consultar llibres o documents de Mallorca a arxius dels Estats Units, llibres i papers importants de la nostra història que aquí no pot trobar. Els països amb memòria històrica varen començar a digitalitzar els seus arxius pràcticament alhora que naixien les eines per fer-ho, o si més no poc després, conscients que aquella era una manera de conservar els papers i posar-los a disposició de les persones que els vulguin consultar.
Recorrent els nostres arxius municipals, un historiador assegura que més d’una vegada i de dues ha hagut de dir a l’arxiver que es guardi el document que ell li havia demanat i ha desistit de consultar-lo per por de no rompre’l. No es tractava, em deia, d’un document diverses vegades centenari, ni prop fer-hi, sinó d’un paper o papers doblegats i aferrats per la humitat. Encara tenim massa present la fotografia del caramull de documents amuntegats i banyats de l’arxiu municipal de Llucmajor, que varen descobrir els actuals governants del pacte d’esquerres, darrere una porta barrada durant els més de vint anys de mandat popular al Consistori.
La memòria històrica també és això. Mentre celebram que es posin recursos i voluntat política per fer efectiva la Llei de memòria històrica, és un deure exigir que no ens oblidem de posar-ne per poder reconstruir-la i conservar-la.
Feines que ningú no afronta
Hi ha feines que fan mandra. Hi ha deures que als polítics els costa molt de pensar que és responsabilitat seva afrontar-los. No hi ha doblers, solen dir davant tasques que saben que no donen vots. Perquè no dubtem que si l’estudi de la història i la seva conservació tingués rèdit electoral, els arxius no estarien com estan ara.
El temps passa i la realitat és que els arxius municipals de les Illes cada vegada estan pitjor i més endarrerits. La qualitat del paper del segle XX tampoc no hi ajuda. En certa mesura, és més urgent digitalitzar un document de fa deu anys que no un de fa tres-cents. El fet que historiadors i historiadores celebrin els pocs, poquíssims arxius que tenen els documents passats a microfilm cavernícola ja ho diu tot.
No hi ha doblers, diuen els responsables actuals, els anteriors i els que precediren els anteriors, quan el que no hi ha hagut i no hi ha és voluntat política. I això també és memòria històrica.
Fa poques setmanes, presenciàvem la protesta d’un grup d’historiadors davant de l’Arxiu del Regne de Mallorca. Es queixaven especialment dels horaris i de la impossibilitat de treballar d’ençà que l’Arxiu o el Govern que n’és el responsable va decidir tancar els horabaixes. No hi ha recursos econòmics ni humans suficients, al·leguen des de l’Administració. No hi ha una vertadera consciència de la memòria històrica.
A Palma, els mateixos responsables polítics del patrimoni lamenten la manca de tècnics especialitzats que té l’Ajuntament. Si no vaig errada, la cosa es resumeix a una arqueòloga i una restauradora. Quan els sents lamentar-se, una no es pot estar de contestar que n’hi posin, que per resoldre aquestes mancances també els hem fet confiança. Però una altra vegada has d’escoltar això que no hi ha doblers. I així, com els arxius, les col·leccions d’art de la ciutat es troben en bona part descuidades i mancades del control que faria un inventari duit al dia. No tenim remei i, com més temps passa, el remei es torna més car i requereix més esforç. En qüestions com les tractades, això de qui dia passa, any empeny és un mal mal.
