Te n'has anat tres dies a Madrid. La ciutat t'ofereix exposicions per les quals a un altre moment de la teva vida hauries agafat un avió (Munch, Max Bill, Masao Yamamoto...), la cartellera dels teatres et deixa totes les opcions perquè triïs, podries anar a un restaurant o a un altre, de copes, de mercats, optar per un concert, fer una visita a la col·lecció permanent del Reina Sofía o anar a seure una estona a El Prado davant el ca de Goya, per no seguir. Reps informació per tots els costats.
Podries fer mil coses i, en canvi, t'adones que el que vols és recuperar una certa quotidianitat. El que vols és passejar-te a mig horabaixa, estar mitja hora o el temps que et véngui en gana asseguda a una terrassa i mirar la gent, passar el temps amb qualcú que enyoraves, sopar davant la televisió, mirar una pel·lícula, llegir o descansar.
Fins i tot, has tornat a anar a un partit de futbol juvenil. Després d'anys i anys d'acompanyar els teus fills a l'entrenament i als partits, pensaves que a la fi s'havia acabat aquella etapa, que ja no hi tornaries. I de sobte, et sembla un luxe ser-hi de bell nou, patir pel resultat de l'equip, riure en escoltar com criden els pares i mares, sorprendre't botant quan els teus marquen, veure com el dia se'n va al camp i s'encenen els llums.
Tot plegat, allò que no fas mai, de sobte et sembla meravellós.
