Dimecres, passat el migdia, l’expresident, col·laborador i amic Cristòfol Soler em va enviar un whatsapp que em va deixar gelada: “Fa 20 minuts ha mort la mare de Josep Melià”, deia. “N’Antònia???”, li vaig demanar encara albirant l’esperança que no fos ella. El “sí”, sense més, de la resposta, no deixava lloc al dubte. Per mi, la mare de Josep Melià, el vicepresident d’El Pi, fa molts anys que tenia nom i llinatge. N’Antònia Ques, nascuda entre les murades d’Alcúdia fa 74 anys, era la mare d’en Josep, però també d’en Joan i de na Teresa, i a més era la padrina de quatre néts amb els quals passava un guster. He de confessar que, per mi, més que res, era n’Antònia d’en Pep Melià, no per cap sentit de la propietat, sinó perquè vaig arribar a ella poc després de començar una amistat personal i una valuosa relació professional amb qui era el seu home, Josep Melià, el gran intel·lectual de 'La nació dels mallorquins', l’home de país, l’escriptor, el polític i l’advocat. Vaig conèixer n’Antònia a través d’en Pep, però tot d’una ella va agafar presència. M’agradava la seva discreció, el seu posat serè, la fidelitat als seus, també als amics; m’agradava la manera que tenia d’escoltar i de guardar només per a la pròpia memòria converses i passatges importants de la nostra història. N’Antònia s’ha enduit totes les vivències a la delegació del govern a Catalunya, les qüestions que en Pep Melià li devia contar quan, com a portaveu del govern de Suárez, s’asseia cada setmana al Consell de Ministres, les converses amb artistes, amb polítics, amb escriptors i amb tota mena de gent. Ella no en deia res i això a mi m’agradava. I encara més m’agradava aquell riure seu amb el qual amagava o mostrava tota la seva saviesa.
