Publicitat
Publicitat

Ballar és molt sa

DE SOBTE, vaig pensar que feia temps, massa temps que no ballava. Sobretot amb les ganes que ho vaig fer, dijous passat, al teatre Principal, mentre els d'Antònia Font feien una demostració de generositat en regalar-nos un llarguíssim repertori de les seves millors cançons. Ballar es molt sa. I amb Antònia Font, a més, es balla amb alegria, i no ho dic per un dels seus títols més corejats. Ballar amb alegria encara és més sa. La sort o la mà d'un amic em varen dur al quart pis del teatre històric pitjor remodelat de la història. Des d'aquell lloc, just al costat de la cabina de control, vaig poder descobrir com tothom al Principal ballava i cantava amb la mateixa joia. M'agradà molt contemplar com gairebé tot el públic tenia deu o vint anys menys que jo, joves i molt joves entregats com poques vegades es pot veure en un aforament d'aquests. El meu amic i jo comentàrem que, fins i tot grasset, ens agrada molt com es mou Pau Debon. Tan càlid ell, tan proper tot.

L'AMBIENT DEL PRINCIPAL respirà normalitat i alegria. És el que voldríem tenir sempre al davant i, quina llàstima, no ho tenim. Amb els d'Antònia Font, tot i el surrealisme de moltes de les seves lletres, que mai no saps per què es lliguen els cosmètics de Margaret Astor amb com es repara un bidet, Wa Yeah!, et trobes en el món en el qual voldries ser. A Mallorca, a Formentera o a Ciutadella, però també a Xangai que no és Pequín, o a Calgary, o a onsevulla. Amb ells, saps que vius una vida moderna, tan senzilla com estranya, i comprens que en aquesta modernitat hi cap tota la tradició que t'envolta. Hi caben els nins, els padrins, els pares i els amics, sense haver de pegar gaires bots generacionals. Amb normalitat s'expressa el català de Mallorca, cantat sense gens ni mica d'impostura, com qui xerra amb els íntims a qualsevol cafè. I tots i totes ens ho sentim nostre, ho reconeixem. Perquè el país d'Antònia Font no té res a veure amb el que ens mostren per IB3, on massa sovint els mallorquins són tractats com si fossin curts de gambals, tant els que surten a la pantalla com els que encara la miren. Amb els d'Antònia Font, els pagesos tenen dignitat, els pescadors ens són vitals, però també ho són els astronautes o els patinadors sobre gel, perquè tothom té un somni, una quimera i, a més, què cony, estam oberts al món. Amb ells, ens podem riure un poc del nostre país, sense fer gens de mal. Al cap i a la fi, és nostre i ens l'estimam, malgrat tot.

I MENTRE BALLAVA, i sobretot mentre mirava com tothom ballava, vaig pensar que és una llàstima que els d'Antònia Font ens diguin adéu. L'ànima positiva que presidí el concert és la que necessitam. És necessari que la gent vulgui ballar, que ho faci amb alegria, que s'estimi la llengua, la terra, la mar, el sol i les estrelles. Necessitam aquest país. I el tenim, sobretot en una generació molt jove que encara té un gran recorregut per davant. El país també té molt de recorregut. Només que hi ha maneres i altres maneres de fer-lo. El que significa o el que ha fet Antònia Font és una mostra més del que pot fer la nostra cultura, el que voldríem que fos la nostra cultura: exportable, estimada aquí i a fora (al darrer concert alguns avions vengueren plens de catalans enamorats del grup mallorquí), moderna, discreta, senzilla però amb mirada ampla. Els d'Antònia Font ens han donat una lliçó en aquest sentit. I ja hem comprovat fins a quin punt ho han liderat sense voler ser gens líders. Ens deixen les cançons. I podrem ballar-les sempre que desitgem estar contents. Però, sobretot, ens deixen una manera de mirar el món, el nostre món, un estil de viure amb normalitat i autoestima que hauria de perdurar molts d'anys. Molts d'anys a tothom! Wa Yeah!