Una vegada més, les Balears ens trobam a la punta de la coa, no ja d’Espanya, sinó d’Europa, en abandonament dels estudis. Fa anys i anys que estam així, fins i tot quan érem la comunitat autònoma amb més renda per càpita, i des d’això ha plogut molt, i no plou gaire. Va bé tenir present aquesta dada precisament en el cap de setmana que, com cada començament de tardor, es duen a terme a Pollença les Jornades d’educació per la vida. Els organitzadors, amb Guillem Ferrer al capdavant, els ponents que hi participen cada any o el més de mig miler de persones que s’hi inscriuen en cada convocatòria no són uns il·luminats. És gent que treballa perquè creu necessari canviar el món des de l’educació.
Un dels convidats d’enguany, Rob Hopkins, pare del sistema de Ciutats en transició, em deia ahir: “Per favor, no em demanis si el que pretenem és una utopia”. Ni se m’havia acudit, però ell s’hi avançava, avesat com està a sentir el qualificatiu d’utòpic quan ell conta històries de comunitats, de pobles i de ciutats que, arreu del món, han establert una moneda local com a via d’activar una economia que serveix per millorar la pròpia vida; de persones que consumeixen el que cultiven, ells o els seus veïns; que funcionen amb energies alternatives a un petroli que s’acaba i que ha destrossat i destrossa el món, i que gaudeixen de la proximitat en tots els sentits. No és una utopia, és una necessitat urgent i, a més, és possible. En certa mesura, només es tracta de canviar els interessos. L’empresa no és senzilla.
A les teves mans
La conversa amb Rob Hopkins i altres persones que promouen la permacultura en un moment donat m’ha fet recordar un episodi de la vida de l’escultor Xavier Corberó, quan en els darrers anys de la dictadura franquista, vivint bona part de l’any als Estats Units, els seus amics artistes li demanaven què passaria a Espanya quan Franco hagués fet el darrer alè. Corberó sempre contestava el mateix: “Passarà el que nosaltres vulguem que passi”. I en aquest ‘nosaltres’ hi era implícit el fet que és la força, l’acció de cadascú, la teva, la seva, la meva, la suma de moltes accions la que pot canviar l’estat de les coses. També hi contenia el missatge del president Kennedy: “No us demaneu què pot fer el vostre país per vosaltres. Demanau-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país”.
Aprendre a viure
Qualsevol de nosaltres que hagi comprovat fins a quin punt li ha servit conèixer de memòria el llistat complet dels reis gots o els noms de tots els rius i afluents de la península Ibèrica; qualsevol que hagi patit el fet de no saber com ni quan se sembra una tomatiguera; qualsevol que mira volar o cantar un ocell i no pot dir res més que allò és un ocell, o qualsevol a qui manqui la capacitat de relacionar-se, de parlar amb els altres o la curiositat per aprendre de tot i de tothom que té al voltant pot valorar la importància d’una educació que prepari per viure, en comptes de preparar-te per seguir les pautes establertes com un autòmat.
Les experiències d’educar per la vida ja tenen resultats visibles i mesurables. L’any passat, també en el marc de les jornades, vaig entrevistar l’exministre d’Educació de Buthan Thakur S. Powdyel. És el creador del concepte d’escola verda que es va implantar quan ell era ministre del primer govern del país elegit democràticament. En només cinc anys de govern, Buthan va apostar per la Gross National Happiness (GNH) en contraposició al Gross National Product (producte interior brut). Hi insistesc: en només una legislatura es va fer el gran canvi educatiu; al cap i a la fi, un gran canvi cultural. Això va ser entre 2008 i 2013; no és tan enfora. Avui Bhutan té un dels índexs de felicitat més elevats del món.
Maneres d’entendre la cultura
Tota aquesta manera d’entendre l’educació, per la vida, fa part de la necessitat d’entendre i treballar la cultura, les polítiques culturals en un sentit ben diferent del que s’ha fet durant les darreres dècades. Les polítiques culturals han de ser polítiques socials, per a tota la societat i amb la participació i l’interès de tota la ciutadania, o no seran. La cultura, al cap i a la fi, és una manera de viure, una manera de mirar el món i de sentir-te encuriosit i implicat amb el que passa al teu món. A través de l’educació per la vida es genera una cultura que du implícits el respecte i el civisme, i que vol disposar del temps necessari per a l’observació, per a la imaginació i per a la creativitat. Hi ha molta feina a fer per canviar la nostra societat en aquest sentit, però és ben hora de començar-la.
