Opinió 13/02/2017

La Fundació Pilar i Joan Miró

3 min

Al món, avui, hi ha bàsicament dos tipus de museus d'èxit. Desperten un interès diferent si se'n valora la quantitat de visitants, però molt similar si se'n fa una valoració qualitativa. D'una banda, els grans museus, fundacions i centres d'art, amb pressuposts elevadíssims, diverses exposicions simultànies, col·leccions en les quals gairebé qualsevol peça és un reclam per a la visita i que, amb les baremacions que se'n fan actualment, entren cada any en la cursa per superar els visitants de la competència o, si més no, els propis, encara que els seus responsables sempre ho neguin. D'altra banda –el món està així de bipolaritzat–, els petits museus dedicats a un artista, a una col·lecció, a un llenguatge o a una tasca molt específica ocupen avui un lloc de referència per la seva especialització, per la rigorositat de les seves activitats, per les peces que tenen i la manera en què les mostren o perquè cobreixen un espai que cap altra institució no atén. Al mig d'aquests dos models, n'hi ha centenars, potser milers de museus i centres d'art diferents, amb més o manco seguiment, però que difícilment són referencials.

Aquesta introducció ve al cas de l'entrevista que vaig fer la setmana passada a Rafael Moneo. Al llarg de la conversa, l'arquitecte de l'edifici estrella de la Fundació Pilar i Joan Miró em manifestà la seva preocupació per un centre que, tot i el seu potencial –el que li dona el nom de Miró–, mai no ha acabat de ser un espai de referència. Entén Moneo que la Fundació de Palma hauria de potenciar els seus valors –Miró, el Taller Sert, Son Boter– i reconvertir-se en un centre intimista i exquisit, sense gens de preocupació per si atreu o no atreu milers de turistes. Crec que Moneo encerta amb aquesta idea que, si bé no planteja cap revolució, almenys té la virtut de ser possible, realitzable.

En la línia d'aquest model podria posar-ne molts. Al sud de França en són especialistes: el Museu d'Art Modern de Céret, la mateixa Fundació Maeght de Saint Paul de Vence... Però també en trobam al mig de la voràgine de Venècia, amb el Museu Fortuny, o a Nova York amb la imprescindible Frick Collection. En tot cas, potser un dels museus que em ve al cap com a model és la Fundació Museu Oteiza, a la petita localitat navarresa d'Alzuza (tot i que no el va anomenar, per ventura el navarrès Moneo el tenia al cap quan em parlava de la Miró). L'Oteiza és un centre de dimensions humanes que permet aprofundir en el coneixement de l'escultor i en tot un món de relacions. És un museu que desperta un gran respecte.

És clar que la Fundació Pilar i Joan Miró no té el gruix de les obres del seu fundador, com sí que les té la d'Oteiza. Miró té la seva fundació també a Barcelona, amb una col·lecció molt més notable d'obres, uns pressuposts i unes possibilitats de despertar l'interès del gran públic infinitament majors. Per això mateix té raó Moneo amb el model que dibuixa per a la Fundació de Palma, perquè es distingeixi. Amb Miró al seu territori, les possibilitats que tenen per als estudiosos els fons que hi llegà l'artista i la seva família, es podria posar l'accent en l'excel·lència i en l'aprofundiment de la figura i l'obra del seu fundador. En aquest sentit de l'especialització i de l'exquisidesa és, segurament, on la Fundació Pilar i Joan Miró podria trobar el seu camí i que aquells que l'estimin, el segueixin.

stats