Aquest és un article que hauria d'haver escrit qualsevol dia de l'any. A les portes del Dia internacional de la dona, tothom ens feim ressò de la discriminació que patim per motius de gènere la resta dels 365 dies, any rere any. No està de més, però, recordar-ho. Aplicar-ho cada dia sí que està de manco. Es nota a faltar.
Aquest és també un article que demana una cosa que moltes vegades ni jo mateixa he aplicat. Potser l'escric per a mi mateixa, que som tan víctima com la resta de la societat del llast que arrossegam. És curiós que tot i ser-ne ben conscient, tot i declarar-me feminista, pugui caure en certes actituds o expressions pròpies, si no del masclisme, sí almenys del patriarcat que hem mamat i que envolta tota la nostra existència. Tampoc no està malament escriure un dia per a una mateixa.
Per ventura per la meva experiència, que segurament no és tan diferent de la de la resta d'homes i dones que veig pel carrer, sé que tot això ens ve de casa. Amb aquestes paraules no vull dir que vaig créixer en una casa on es respirava masclisme, però tampoc el feminisme, com a la majoria de cases, supòs. Amb el temps, lectures i converses amb persones a les quals, això sí, en aquest Dia internacional de la dona, hem d'aprofitar per agrair la feina que han fet i que fan per igualar els drets de dones i homes (aquest és sobretot el seu dia), he entès que el feminisme és integrador i respectuós amb les persones, siguin del gènere que siguin. Quantes vegades ens han fet creure el contrari.
Deia que el masclisme i, sovint, en aquest cas no sempre, també el feminisme ens ve sobretot de casa. Potser és una obvietat, però m'imagín que qualsevol dona o home que practica el masclisme i afavoreix el patriarcat en la seva feina –es dediqui a la política, a l'església, a l'ensenyament o al periodisme–, ho fa perquè l'ha viscut en la infantesa, en la joventut i encara el practica també a casa com a persona adulta. Per això deman, em deman a mi mateixa, que siguem les mares i els pares els qui ens posem com a fita canviar aquest estat de les coses. Massa vegades, en afrontar l'educació de la nostra descendència, pensam que tinguin una bona formació, que dominin diferents llengües, que creixin d'una manera sana, que siguin bones persones i felices. Idò moltes d'aquestes coses passen per preocupar-nos també que visquin, vegin i practiquin una existència en igualtat de drets per a totes les persones, integradora i respectuosa amb la diferència. Així, segurament, un dia no gaire llunyà –esper– la societat posarà, exigirà posar les bases per fer-ho efectiu i convertir-ho en una realitat de gran abast.
Aquest article ha estat escrit calculant molt més les paraules del que pugui semblar. Les he hagudes de pensar i repassar un parell de vegades per no caure en un llenguatge discriminatori que és el que fa del masculí el comú denominador per a la pluralitat. Quin contrasentit, tot plegat.
