L'amic Guillem Frontera, a la seva columna d'aquest diumenge, feia servir Alberto Giacometti per introduir un tema sobre el retrat. L'escriptor sembla que no volia parlar de l'artista suís, sinó de la petita fotografia que il·lustra cadascun dels nostres articles, però les paraules que dedica a Giacometti són tan belles com ajustades a l'obra: "Tothom ha vist els homes de Giacometti que caminen en la solitud més compacta –la geografia de l’esperit. Servidor no faria rànquings de qualitat artística que situassin aquests homes per damunt dels retrats que va pintar, tot cercant una veritat que anava més enllà de les semblances físiques. De fet, aquestes semblances apareixien al quadre en un determinat moment de la creació, però l’artista continuava treballant a l’obra per amagar-les davall de les insistències dels llapis i els pinzells a la recerca del que aquella figura finalment podia revelar".
A mi aquestes paraules m'han duit a tornar a agafar de la prestatgeria un llibret que mai no deixaria de recomanar i que, dit sigui de passada, he perdut ja el compte de les vegades que l'he comprat per regalar-lo. Em referesc a 'Retrato de Giacometti', escrit pel model i amic de l'artista James Lord i publicat a La balsa de la Medusa (Visor). Devuit capítols curtíssims que posen en paraules les devuit sessions per pintar el retrat de James Lord. Devuit capítols que posen en paraules les tensions i, sobretot, els dubtes immensos d'un home davant la seva obra.
"No sé fer res de res", "mai no trobaré una sortida", "creus que s'ho paga continuar?", "el quadre cada vegada és pitjor", "potser seria millor que abandonàs la pintura", "jo seria millor pallasso que pintor" són només algunes de les expressions de Giacometti mentre treballa, avança i recula una vegada i una altra. James Lord, un model actiu com s'ha de ser, arriba a escriure "que ho és d'estranya aquesta sensació de fatalitat".
'Retrato de Giacometti' no és només un llibret per a artistes. A qualsevol ens pot donar una lliçó de vida. Llegiu-lo, si us ve de gust.
