Publicitat
Publicitat

Que bé que ens cauria la moderació

NO SÉ PER QUÈ, però ahir, repassant informacions que totes tenen com a rerefons els desitjos desmesurats que sentim les persones i les accions que conseqüentment duim a terme, em va venir una imatge en la qual sempre m’he fixat més que no en cap altra a anar a un concert en el qual tothom bota molt o a qualsevol manifestació en la qual els participants criden fort i fan manotades. No sé per què, però en aquestes ocasions a mi sempre m’han cridat l’atenció aquelles persones que mantenen una gran serenor. Notes que no és despreocupació ni tampoc incapacitat per al gaudi. Veus que romanen atentes a tot allò que succeeix al seu voltant, saps que estan fins i tot més meravellats i que a més deuen sentir més passió que aquells que suen a la vista de tothom. A mi sempre m’ha meravellat la contenció d’aquestes persones que saps que no són moderades en el sentit repressiu del terme, però sí que ho són en allò del que, generalitzant, se’n pot dir “saber estar”. Estar al món amb una actitud moderada, saber guardar la compostura té un valor incalculable i és un signe inequívoc de dignitat. Digau-li seny, si voleu.

No sé per què aquesta imatge de persones temperades en entorns d’exaltació em va venir al cap en llegir notícies com que s’han d’aturar els peus a constructors, que al món les emissions de CO2 s’eleven molt per sobre de les nostres possibilitats, que les advertències de l’OMS sobre la carn processada no són perquè deixem de consumir-la, que a alguns membres de la Policia Local se’ls imputin delictes per tota mena d’excessos, etcètera. No sé si té res a veure amb tot això la imatge que he dibuixat a l’inici d’aquestes línies quan el que volia era expressar el bé que ens faria, a tots, l’esperit de la moderació.