En el moment de fer el diari d’aquest diumenge, segurament perquè treballar amb la gent del Clúster de Còmic i Nous Mèdia et posa sempre de bon humor –i ja és el tercer any consecutiu que feim una edició especial de l’ARA Balears per celebrar el Festival Còmic Nostrum–, m’he posat el concert que oferiren els d’Antònia Font al Gran Teatre del Liceu, l’he fet sonar una vegada més. I entre les pàgines que treballàvem i el repertori de cançons enregistrades en aquell directe inoblidable per a qualsevol que hi fos, de tant en tant em venien al cap motius per recuperar l’esperit que guià el treball i la imatge d’Antònia Font. És clar que m’agradaria, i molt, que els d’Antònia Font tornassin als escenaris amb les velles i amb noves cançons, a la vegada que Joan Miquel Oliver seguís també amb el seu Pegasus i altres treballs en solitari. Això m’agradaria molt, però és un altre tema. Recuperar l’esperit d’Antònia Font, precisament ara, ho trob terapèutic. La il·lusió, la creativitat o la imaginació, l’esperit de la joventut, el carisma, el joc, les coses properes, senzilles, la naturalitat, l’amor sense pomades, la cultura catalana en una mirada ampla es lliguen a la manera de fer del grup mallorquí com el vermell al blanc de l’ou. I la veritat és que, amb tot això, tots hi guanyaríem molt. Ho sé des que vaig anar al darrer concert d’Antònia Font al Teatre Principal i ho he escrit crec que un parell de vegades. Ho sé també des que vaig descobrir no fa poc temps que escoltar un disc d’Antònia Font em feia el dia més agradable i més alegre. Com avui mateix, amb Pere Joan i la gent del còmic d’aquesta illa, l’esperit dels quals també se’ns podria empaltar a tots.
