Publicitat
Publicitat

Richard Sennett, sempre a la capçalera

Una de les alegries que m'ha donat aquest diumenge ha estat poder llegir, al suplement ARA Diumenge, l'entrevista que Carles Capdevila ha fet a Richard Sennett i comprovar que el sociòleg nord-americà es manté tan lúcid com quan va publicar, fa gairebé 20 anys, La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo, en alertar "a Europa del que li pot passar si segueix el camí que ha npres els Estats Units i en certa mesura la Gran Bretanya". Això ho escrivia ni més ni manco que Eric Hobsbawm quan va sortir aquest assaig de Sennett. Han passat quasi 20 anys i aquella veu d'alerta l'hem pogut visionar ja com a pel·lícula d'una realitat que ha acabat fent estralls a la societat europea i mundial.

Hi ha en aquest llibre de Sennett dues històries de les quals sempre me'n record. La del pare que, com a porter d'un edifici de pisos, havia estalviat tota la vida per donar estudis al fill i ajudar-lo a comprar el que havia de ser el seu habitatge. El pare havia treballat sempre al mateix lloc per poder donar seguretat al fill i a la família que aquest acabàs formant. El fill es gradua amb nota, es converteix en un professional cotitzat i el pare veu que la "seguretat" del fill és canviar cada dos anys de feina si l'oferta que li fan és més sucosa i, amb això, canviar de ciutat, de país i, per tant, de casa. També de família, que el fill n'acaba tenint dues o tres, com la majoria dels col·legues de la seva generació. Conseqüències personals del treball.

L'altra història la conta Sennett després de visitar els nous forns de pa de Boston –crec recordar– i també les panificadores que els nodreixen. Recordem que d'això fa quasi dues dècades, però també l'hem vista passar, aquesta pel·lícula. Analitzava el sociòleg què significa per als qui treballen als forns de pa ja no saber com es fa el pa perquè els arriba d'una panificadora i només l'han d'encalentir, cosa que pot fer qualsevol persona, i de fet ja la feim qualsevol de nosaltres si compram pa precuinat. ¿Quina valoració pot tenir de la seva feina qui treballa en un forn si no ha de saber ni fer pa? És clar que han passat vint anys quasi, i hem vist com hi ha gent que ha après de les conseqüències i tornen a fer pa, com més especial i ben fet, millor.

Aquesta darrera història enllaça amb un dels llibres següents de Richard Sennett, 'El artesano' (publicat el 2008 a Anagrama, com l'anterior). A l'entrevista del director del diari ARA de Catalunya, el sociòleg comenta aquest magnífic treball sobre el que significa l'artesania: "Una vegada entens que l’artesania és la pretensió de fer una bona feina, tant si n’ets recompensat com no, ho veus diferent. Ara aquí al Regne Unit estic treballant molt amb metges, per explotar el significat del concepte artesania en el camp mèdic. Com s’és un bon artesà, com a metge? No és només el teu coneixement, és també com l’utilitzes, com tractes amb els teus pacients, si tens curiositat, si tens dubtes sobre les solucions i els medicaments que et proposen les grans companyies farmacèutiques. Aquest és el gran tema, per als metges: no es tracta de ser científics, sinó de ser artesans".

I això hauria de ser així amb tot. Mentre esper amb ànsia el llibre de Sennett sobre la ciutat que anuncia a l'entrevista, pens que mai no trauré aquests dos llibres de la capçalera del meu llit. Us recoman que els hi poseu.

 

Etiquetes