Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

‘Sicília sense morts’ va fer curt

Guillem Frontera fa curt al seu Sicília sense morts. No és un retret a la que és una esplèndida novel·la de ficció. De ficció? Deixem-ho així. Només és que Frontera, com a gran escriptor, sap que el retrat d’una societat, d’un temps i d’un país pot explicar-se millor en focalitzar la mirada en un personatge i uns episodis concrets, prou exemplars per descriure un espectre infinitament més ampli.

Aquesta setmana, arran de l’escabrós cas de la corrupció de la Policia Local de Palma, la prostitució, les drogues i certs polítics, s’ha activat la memòria de tots els que la tenen i no s’ha parlat gaire més que d’històries de la nostra història recent, usos i costums de la part més poderosa de la nostra illa. També de la cultura.

Sicília sense morts -permeteu-me, senyor Frontera- l’ajuda a dibuixar també aquell regidor que viatjava per mig món a costa d’exposicions amb una jaqueta de doble folre on cabien coberts de plata, cendrers de porcellana o torcaboques brodats. Ho és també aquell edil que es feia dur fuets i botifarres dins els taüts que importava. Aquell que fa mil anys va dir a una servidora que com a periodista cercava una obra d’art valuosa propietat de l’Ajuntament de Palma que semblava que ningú sabia on era: “I t’estranya que s’hagi perdut? Saps que se’n perden, de coses bones, a Cort, nina. I aquest paper encara és bo d’embolicar. N’hi ha de més grosses que s’han perdut o que podem trobar a part o banda”. Si no tenies titular, ara ja podies obrir el diari.

En el mapa d’aquesta Sicília sense morts també se situa l’artista que públicament assegurava haver regalat una immensa escultura a la ciutat, i la generositat era el més llunyà que tenia. O el propietari d’un obrador de Madrid que durant anys va veure el cel obert amb els negocis ‘artístics’ que podia fer per Mallorca, fins que qualcú li va dir “per aquí, no tornis”. O cap a l’interior, a un poble amb nom de santa, l’empresari que bravejava d’unes peces d’art que no estan a l’abast ni del museu amb més pressupost del món, mentre pagava manobres que sabien com fer-les possibles. Ai, la cultura.

No descobresc res. Està publicada també la conversa alegre d’un batle que convidava a dinar gent de la cultura per contar-los que en pegava “sis i set cada dia. Això sí, canviant de somera”. Encara vomit. O d’un que el cercava desesperat (no eren temps de mòbils) i en telefonar a un conegut prostíbul li contestaren que el batle “avui encara no ha arribat”. O aquell regidor que feia realitat el seu somni de copular a la trona del batle, ell també fa part de la memòria de la nostra Sicília, i aquesta encara és la més innocent.

El banquer que treia pit del seu poder només setmanes abans de ser enderrocat. La presidenta que passejava pel Parlament un diamant de tants de quirats per si de cas havia de fugir poder sobreviure la resta dels seus dies. El conseller que renyava un gestor públic per tractar “massa bé” els treballadors d’un centre cultural, abans que a ell li obrissin les portes d’un altre centre que, així com hi entres, et barra la sortida. L’empresari que es jugava a les cartes, marcades -per descomptat-, allò que era seu i el que no ho era. El militant d’un partit, amb un càrrec molt ben remunerat, que anava demanant comissions que es xifraven en milions. Els post-it a la mà per no obrir boca i no poder ser gravat com Fernández Díaz. L’expolític preocupat per si surten les seves fotos. Empresaris per si surten els seus vídeos. Dones a qui han promès que els posaran la maleta al carrer si la seva història finalment es fa pública. Tots han fet Sicília.

I així i tot, la més trista i lamentable de totes les històries hem vist com s’acabava aquesta mateixa setmana, quan l’excapellà de Can Picafort reconeixia haver abusat reiteradament d’una nina de 10 anys i haver-la violada. Una queda sense paraules, com hi quedà una servidora la nit que, en directe i en primícia a la televisió, Jaume Santaudreu li va confessar els abusos que d’adolescent havia patit per part d’un religiós. Amb tot, encara ens podem felicitar que tot això surti a la llum. És l’única manera que aquesta Sicília no acabi amb morts de bon de veres.