A la majoria de nosaltres, se'ns pessiga l'estómac en veure el cartell de liquidació d'un negoci que fins al moment ha fet part de la nostra vida. Hi hem comprat, hi hem begut, hi hem menjat o hem parlat amb l'amo o amb la madona durant anys. Si més no, ha fet part de la memòria visual de cadascú. Però he de confessar que cada vegada que he sentit aquesta petita punyida m'he demanat no només pels motius personals, familiars o econòmics que han duit els propietaris a decidir abaixar la barrera definitivament, sinó sobretot pels motius que jo mateixa (i qui diu jo, diu tu, diu tots nosaltres) els he donat perquè prenguin una determinació sens dubte per a ningú més dolorosa que per a qui la pren. Tot i la diferència, això s'assembla molt a aquell discurs de John F. Kennedy quan animava els ciutadans dels EUA a demanar-se què poden fer ells pel seu país, deixant un poc de banda què pot fer el seu país per ells.
Hi pensava mentre llegia els reportatges que aquest cap de setmana han fet els companys de l'ARA Balears sobre la desaparició dels comerços de tota la vida a les ciutats i pobles de les Illes. Els comerços de tota la vida –La vida de qui? La meva? La del meu fill? La de la veïna que va néixer deu anys després que jo?– desapareixen, com sempre ha passat. I ho fan perquè se'n mor l'amo, perquè la madona se'n va a viure onsevulla, perquè els fills han fet carrera i no en volen saber res, perquè no s'han sabut renovar, perquè s'han renovat massa, perquè l'hereva s'ha dedicat a seure su el portal, perquè han canviat els hàbits de consum, perquè l'amo és un males baves que engega els clients o perquè més o menys a prop n'han obert un de més nou que satisfà més els consumidors. Hi ha tants de motius com colors i qualsevol pot justificar la baixada de barrera, una baixada que gairebé mai no és sobtada. Sol veure's venir de lluny.
A mi, el que em preocupa no és tant que tanquin els vells comerços, per molta pessigada que senti. El que preocupa és que al lloc d'un vell comerç se'n sol obrir un de nou. Si el nou cafè o la botiga recentment inaugurada es guanya un espai de singularitat, segurament es convertirà en el referent visual i en certa mesura vital de qualcú. El problema és quan aquell local es converteix en una franquícia de les que trobam igual, amb els mateixos productes, idèntica decoració i dependents tallats amb el mateix patró, al costat de casa que a l'altra banda del món, aquell negoci que pot tenir èxit com a tal però que mai no dirà res de nosaltres mateixos. Llavors potser convingui frivolitzar els versos d'Espriu que són una resposta a gairebé tot: "A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad".
