Aquests dies que suposen per diverses raons el començament del camí per recuperar la memòria històrica d'una època, la de la Guerra Civil a les Balears que encara, com a molts altres indrets de la geografia espanyola, continua oculta sota la terra o l'arena d'algunes platges; aquests dies –i volia insistir en les línies finals de l'article que vaig escriure ahir– coincideixen feliçment amb la representació de dues obres de teatre del dramaturg mallorquí Jaume Miró que –i aquí volia anar– crec de justícia remarcar el paper que juguen en la recerca de la història ocultada.
Com apuntava ahir, parl de 'Dels llargs camins' i de 'Diari d'una miliciana', dues mostres excel·lents de teatre documental que, tot sigui dit, és un gènere que es prodiga poquíssim a la nostra terra. En el cas de Jaume Miró i d'aquestes dues històries reals i ben documentades sobre republicans executats, hi ha una tasca immensa d'investigació al darrere, de contacte amb testimonis, de trescar en els arxius, de recórrer les geografies i, sobretot, hi ha la voluntat que el servei social que fan no es deturi en les obres, sinó que aquestes serveixin per continuar la necessària recerca.
És un teatre, el de les dues peces esmentades, que fa història, perquè no només ens deixa una fotografia bastant exacta del que va passar amb aquelles vides i històries silenciades, sinó que per la seva mateixa posada sobre l'escenari genera més informació, aquesta informació que, per esborrada, té tantes ferides que sagnen en la intimitat sense poder tancar-se.
