Portada 10/10/2015

La culpa sempre és dels altres

2 min

Tenia un amic que em meravellava per la seva extraordinària capacitat de treure’s les culpes de sobre. Qui més qui manco coneix alguna d’aquestes persones i, segons el grau d’amistat però sobretot segons la gravetat del que ha comès, fins i tot ens fa gràcia veure com no es trastoquen, ni somriuen maliciosament, ni tampoc se’ls mou un sol pèl quan tiren la pilota cap a fora. Tot apunta cap a ells, se’ls ha vist anant en direcció prohibida, però ni així, no necessiten tenir l’excusa perfecta, ni es molesten a cercar-la perquè simplement no es donen per al·ludits o fan com que no. En canvi, tenen sempre la frase a punt per demostrar-se més perjudicats que els altres, per ser els més justiciers, per exigir que es trobi el culpable o els culpables i per dir allò de “qui la fa, la paga”. Idò sí. L’actitud aquesta és de manual, ens la coneixem tots i ens la trobam tant en l’esfera privada com en la pública. Per això, no ens sorprèn quan, després que el cunyat de Jaume Matas confirmi davant la Justícia haver pagat en negre la campanya electoral del PP el 2007, surt el president actual del partit, Miquel Vidal, i digui això de “sap greu aquest tipus de comportament de persones que han ocupat càrrecs de responsabilitat en el partit”. O Marga Prohens, la portaveu popular al Parlament: “Que confessi tot el que hagi de confessar i que torni els doblers que va robar”. A veure, si el senyor Areal diu que va pagar amb doblers il·lícits la campanya del PP, el que sabem segur i ben segur és que no els va treure de la seva butxaca particular. D’aquí que aquestes paraules sonin tant a pilotes fora. Treure’s les culpes de sobre vol dir, ni més ni manco, defugir la responsabilitat. Cosa greu per qui l’exigeix als altres.

stats