MIRAR ENRERE: EL PADRÍ. La setmana passada, el galerista Ferran Cano va fer el sa exercici de mirar enrere per prendre una decisió sens dubte difícil. Rebutjar la Medalla d'Or que li concedia l'Ajuntament de Palma, per ell ha estat com una mena d'harakiri emocional. La ciutat que va veure com afusellaven el seu batle, Emili Darder, per republicà, però també per la defensa de la cultura i la llengua catalanes, ara volia reconèixer amb la Medalla de Ciutat la tasca cultural del seu nét. I ell, Ferran Cano, que ha llegit no poques vegades el fatal dictamen del consell de guerra pel qual va passar el seu padrí després d'haver signat la Resposta als Catalans, el juny del 1936,en què es promovia una "fraternal col·laboració" entre les terres de llengua i cultura catalanes, ell va tenir clar que no podia acceptar un guardó que li arribàs de mans del partit que ha negat aquesta unió cultural i lingüística. Ferran Cano va mirar enrere i es va veure també penedit d'haver recollit el premi Ramon Llull que, fa poc més de mig any, li concedí el Govern balear, que és qui va dur i va fer guanyar al Parlament la barrabassada que els Països Catalans no existeixen. Tal com si s'hagués retrocedit 77 anys. És més, aquesta setmana s'aprovarà la llei de símbols, que entrarà en vigor per la mateixa via i sense més consens que els dels PP que governen. Un cop dur a la llibertat d'expressió. I encara té Ferran Cano més per mirar, perquè el padrí executat va lluitar per millorar la sanitat i l'educació, que ara són les àrees que sofreixen els cops més forts. Si no hagués passat tot això pel que Cano no pot passar, sabem segur a qui hauria dedicat l'Or de Ciutat.
MIRAR ENRERE: CANO. També s'ho paga en aquests moments que mirem enrere per revisar la trajectòria de Ferran Cano, el galerista, l'agitador cultural. El reconeixem en el seu primer espai per a l'art contemporani, al qual donà el nom de 4 Gats, amb un Picasso com a imatge, amb Joan Miró com a gran aliat i amb la llengua catalana per a un nom que anticipava els forts lligams amb Barcelona que sempre potenciaria el seu fundador. Com recentment ha fet Cano de deixar el seu espai a l'Assemblea de Docents, demostrant el seu suport a la lluita per l'educació de qualitat, ja el 1976 obrí la galeria per a la presentació del I Congrés de Cultura Catalana, amb la presència de Miró, Joan Fuster i Francesc de Borja Moll. I el pintor català li regalà la sèrie El Pi de Formentor, perquè, amb la venda d'obres, Cano pogués ajudar els artistes més joves. No ho ha deixat de fer mai: Barceló, Antoni Socias, Andreu Terrades, Lluís Claramunt, Dis Berlin, Martin & Sicilia, Toni Catany, Amparo Sard, Pep Guerrero, entre centenars d'artistes més, li han confiat la seva obra.
EL RECONEIXEMENT. A Ferran Cano se li ha de reconèixer que ha tengut el bon ull per a la descoberta del talent creatiu en estat d'incipiència, el primer estadi per al contacte de moltíssims artistes amb el seu públic. Mentre, al seu voltant, altres galeries s'anaven aburgesant, Ferran Cano s'ha mantingut obrer i guerrer, sempre darrere de les opcions més radicals. I així ho ha fet durant els 40 anys dels diversos espais que ha conduït a Palma, però també durant els 25 anys de galeries a Barcelona (plaça dels Àngels, Raval i, finalment, plaça Duc de Medinaceli). Mai no ha considerat seus els artistes. Tampoc mai no s'ha arrelat a un únic espai. Ni s'ha casat amb ningú. Perquè mentre molts dels seus companys galeristes anaven a fer el rendez-vous a les autoritats del moment, el recordam a s'Arruixada que exigia una programació artística digna a l'Ajuntament de Palma. Si miram cap al padrí, però sobretot si miram a Ferran Cano, s'ha d'entendre que digui arruix a uns premis si no pot admetre l'actuació de qui els donen. Tanmateix, la ciutat de Palma, les Illes i els illencs li mantenim el reconeixement.
