L'espai que et dóna el paper sempre és una dictadura. La web no ho té això. El que et queda sense transcriure d'una entrevista per al diari en paper, sobretot si l'entrevistat és bo, se't repeteix durant els dies següents. Sempre et demanes per què deixares una idea o una altra en el quadern de notes. Potser no hi ha més resposta que la del fil que has agafat.
Hi pensava avui perquè de la conversa que vaig mantenir amb Jaume Garau, coordinador de la campanya electoral de MÉS, i que s'ha publicat aquest diumenge, hi ha una idea que, de sobte, em sembla essencial, sobretot si miram cap al futur.
He de dir que Jaume Garau, economista, és d'aquestes persones que convé escoltar perquè sempre t'obre una finestra que podies tenir davant i no l'havies percebuda. És més, fins i tot pots pensar que és òbvia la presència que et fa veure, però com succeeix moltes vegades es necessita que qualcú te'n faci un crit d'atenció.
De com es va concebre, planificar i dels objectius que es varen posar la gent de MÉS per a la campanya, que és el que s'ha publicat, vàrem passar a parlar un poc del futur més immediat. Hi havia una idea que lligava aquest abans i el després de les eleccions: "Els instruments de país som nosaltres", em va dir Jaume Garau. Pot ser obvi, ho sé, però no se m'acudeix una manera millor d'expressar la confiança amb la gent, amb totes i cadascuna de les persones que formam aquesta societat nostra. "Hem de mester la gent", va dir. Al darrere de tot, la premissa que la política ha canviat, que els polítics no podran fer res sinó és amb tots nosaltres. Com bé s'ha demostrat.
