Publicitat
Publicitat

En mans de qui són les nostres il·lusions?

N’he parlat amb responsables culturals diverses vegades i per motius diferents. També de distintes administracions. Les convocatòries per a càrrecs de responsabilitat en la gestió de la cultura, en què altre temps podia haver-hi bufetades, ara volen baixes, molt baixes. Aquesta setmana, sense anar més enfora, hem sabut que el gran canvi o, si més no, el canvi necessari i urgent per a la revetla de Sant Sebastià, la festa major de Palma, haurà d’esperar un any més perquè no hi ha cap concurrent que hagi presentat un projecte il·lusionant, segons el jurat que valorava la desena de propostes presentades. El canvi per al qual es volia contractar un expert s’havia de fer el 19 de gener de 2017. Un any més vol dir que, si no es torna a fer fallida, com a prest ens n’anirem a gener del 2018. Hauran passat tres anys, tres dels quatre d’un mandat que, abans d’assumir-lo, els polítics d’esquerres que llavors estaven a l’oposició l’exerciren de manera implacable contra la revetla i feren tota mena de promeses de canvi imminent. Com a molt, tindran una revetla per al canvi i una més per a la més fútil de les consolidacions. Un balanç pobre i, sobretot, mancat de capacitat de decisió i d’idees. Manca d’il·lusió.

Altres casos

També la Fundació Palma Espais d’Art (Solleric, Balaguer i CAC Ses Voltes) haurà estat més d’un any sense direcció. No revelaré com a membre del jurat que som, perquè és públic i així es pot llegir a la web de la FPEA, que només s’hi presentaren quatre candidats, un dels quals no complia els requisits; i dels altres tres, només un ha passat a la fase de l’entrevista, que si no hi ha res de nou s’ha de resoldre a finals de la setmana que ve, començaments de l’altra. També és manca d’il·lusió l’escassa concurrència?

El concurs per a la direcció de la Fundació Pilar i Joan Miró ja sabem com va anar. Desert una vegada i amb una trista polèmica la segona. I el del màxim responsable del teatre Principal de Palma, al qual s’havia convidat un possible director gerent perquè s’hi presentàs, dient-li que era l’expert idoni, el deixaren amb un pam de nassos.

La discussió de les il·lusions

He sentit no pocs polítics queixar-se de la pobra concurrència a les diferents convocatòries. Fins i tot, i no record si és la primera vegada que ho cont, he sentit que “la gent de la cultura és molt complicada”. Tampoc crec que no escric per primera vegada que si hi ha un col·lectiu fàcil d’il·lusionar, és el de la cultura. Els obres un espai per a la creació, un espai d’il·lusió, els poses els recursos mínims necessaris, els facilites les feixugues gestions, i la immensa majoria respon de manera extraordinària en tots els sentits.

Ara sembla que s’ha difós, entre els responsables de la gestió pública, l’opinió que la gent de la cultura no només és complicada, sinó que a més es queixa molt, es mostra extremadament crítica amb les polítiques culturals, però a l’hora d’implicar-se i assumir responsabilitats, es fan tres passes enrere. Poca implicació i poca il·lusió, diuen. I quant a les il·lusions, jo pens, encara que puguem pensar que cadascú s’ha de cuinar les pròpies, hi ha realitats en les quals tens el convenciment que, per molta il·lusió que hi posis, el terreny que hauràs de trepitjar farà impossible que puguis mantenir-les i, òbviament, tampoc generar-les.

S’ha discutit si les escasses il·lusions o la implicació estan relacionades amb el sou, i per descomptat que la precarització professional no es pot consentir, però sobretot és determinant la gairebé nul·la aposta que fan les administracions per la cultura. El nivell d’una aposta es tradueix en els pressuposts i les facilitats. Ara per ara, tot es fa massa complicat i no sembla que hi hagi interès ni per treure duros a quatre pessetes. Així que tenc clara la resposta: apostau per la cultura i generau il·lusions, que les nostres vindran soles i aviat.