Fanny Tur és la primera consellera de Cultura d’aquesta legislatura que té experiència en la gestió d’equips i de programes dins l’àmbit cultural. Això marca diferència. Calla, marca la diferència no només amb les seves predecessores d’aquesta legislatura, sinó també de l’anterior i, ara que hi pens, també de l’anterior a l’anterior, i no seguesc perquè em mareig. Si la menorquina Esperança Camps, periodista i escriptora, vivia i feia part del paisatge cultural -cosa que no tenia la recentment destituïda o dimissionària Ruth Mateu-, l’eivissenca Fanny Tur, historiadora i arxivera de professió, escriptora també, està avessada a la direcció d’equips, a fer estratègia en les polítiques culturals i, a més, coneix l’entrellat de la política tant com per veure’ls venir una bona estona abans que mostrin el nas pel cap de cantó. De moment, no em puc estar de celebrar el nomenament: crec sincerament que Tur com a consellera de Cultura és la millor decisió que el Govern podia prendre. I ho dic de la mateixa manera que ho he fet saber cada vegada que he pensat que érem davant decisions equivocades, i conscient, com sempre, que jo mateixa puc anar errada.
L’exercici de la política, per l’experiència que en tenim, ens ha demostrat i ens demostra massa sovint que tolera malament la independència de criteri, i com més fonamentat sigui pitjor el tolera. De la mateixa manera, també ens demostra i ens ha demostrat que, amb una facilitat d’espant, elimina fins i tot els més solvents. O sobretot.
No és la primera vegada que opín que aquesta legislatura -vius, també l’anterior- ha estat més que erma en polítiques culturals. Ha estat nefasta. Si no fos perquè començ a tenir molts d’anys, diria que Fanny Tur i l’equip que pugui formar a Cultura només poden millorar l’estat de la qüestió. Però una ha vist ja tantes coses, ha vist llençar tantes fletxes des de tantes direccions, que tendeix a pensar que la llei de Murphy sempre és susceptible de complir-se, i tanmateix no depèn només d’un o d’una evitar-ho.
Sigui com sigui, avui toca mirar al futur, i no a un futur llunyà, sinó a molt curt i a mitjà termini, que la legislatura està a punt de passar el seu particular equador i no hi ha cap garantia que el pacte d’esquerres pugui revalidar el seu poder com a força de govern. Tampoc no n’hi ha, de garanties, que el PP n’agafi el relleu després de les eleccions del 2019. I, si toca mirar cap al futur, allò cert és que a les persones que ocupin els despatxos del Palma Arena -quines coses, eh?- se’ls gira una feinada si volen complir mínimament els compromisos culturals dels partits del Pacte de Govern o si en volen fer realitat de nous.
De moment i com a mesura immediata, ja ho ha dit Fanny Tur, hauran de revisar els estatuts i les competències d’Illenc, que havien estat penjats a la web de la Direcció General de Cultura perquè s’hi pogués al·legar. Ja deia jo la setmana passada que havien aixecat una polseguera perquè, entre altres qüestions, envaïen competències dels consells insulars. I ara mateix no sé si és possible, però, si ho és, demanaria a la consellera que no posàs fi a l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) com a marca cultural de país. Que se’l repensi i se’l replantegi només.
De moment -i ja sé que sempre insistesc en els mateixos temes, però ho consider essencial-, el Pla de Cultura, aquell que es va prometre i que mai no es va fer, ha de ser per força una prioritat de la Conselleria. Qualsevol empresa sap que, sense estratègia i planificació, té l’abisme i l’hòstia assegurats. En la gestió pública, la planificació és igual o més necessària. Un Pla de Cultura tampoc no és ni ha de ser un tractat interminable i, en conseqüència, irrealitzable. Es tracta només d’haver-hi pensat, conèixer el sector i les seves necessitats i posar-se unes fites bàsiques, uns objectius -no massa- per complir, amb el calendari i la dotació pressupostària per donar-hi compliment. Per poc que es tengui al cap, posar-ho sobre paper i -això ja és més complicat- trobar el suport de tot l’Executiu i el consens de la majoria de formacions polítiques i col·lectius implicats és el que fa falta. I, si els objectius són pocs, bàsics i clars, el consens també es fa més accessible. És aquest pla el que ha d’expressar la feina a fer, els deures que es tenen amb la ciutadania i amb un sector que, sobretot, necessita estímuls per tal de recuperar la il·lusió.
