Publicitat
Publicitat

La pancarta d''Aïda' és un símbol

TEATRE PRINCIPAL. Per si de cas en publicar aquest article ja podem tornar a veure la façana del teatre Principal, la fotografia en deixa testimoni. La pancarta d' Aïda (amb aquestes dimensions no se li pot dir cartell) és el signe més evident del nivell que ha arribat a assolir el que en teoria és el principal teatre de Mallorca. La pràctica no és nova. Ja ho va fer amb Doña Francisquita , la imatge de la qual va engreixar fins al punt que les xarxes socials feren befa del diminutiu. A qui no sap programar, ni sap què és un teatre, li passen aquestes coses: es pensa que com més gros posi l'anunci, més gent comprarà l'entrada. Des que Margalida Moner agafà les regnes del Principal, el despropòsit en la programació, en els fets i en la imatge del teatre és d'una magnitud només comparable a les pancartes que anuncien les òperes i sarsueles. Tanta sort que a la directora, exconsellera d'Agricultura amb Jaume Matas, ja fa molt de temps que no la deixen piular, després d'haver demostrat el que sap de teatre en ressuscitar Tennessee Williams i, sobretot, després de deixar el seu tarannà al descobert quan va dir allò d'"hauríem d'haver tancat el teatre Principal com Spanair: d'un dia a l'altre". Margalida Moner aprofità l'escenari d'aquells dies per pujar-hi dos problemes socials que no eren per fer-hi teatre: el dels dos mil treballadors de la companyia aèria a més dels prop de vint mil passatgers que es quedaren a terra, i el dels qui treballen al Principal que s'havien atrevit a demanar-ne la dimissió.

IMATGE. No és només qüestió d'imatge, però tot està relacionat. Lluny queda ja l'època en què el teatre Principal, dirigit pel professional Joan Arrom, es treballà els continguts a la vegada que s'esforçava a donar la millor imatge. Un artista n'era el responsable, Pere Oliver, que amb l'ajuda ocasional d'Andreu Terrades mai no féu estridències i, en canvi, aconseguí que tots ens apropàssim a les vitrines no només per saber quines obres s'hi representarien, sinó també per contemplar els cartells que les representaven. Aquells cartells, fullets i la resta de papereria podrien ser avui objecte d'una exposició. Els de l'etapa de Moner... també. La cara és el mirall de l'ànima també en el teatre, i avui el Principal, programació i imatge, s'han arnat, com les robes passades de temps.

RESPONSABILITAT. La responsabilitat del present del teatre Principal no és de Margalida Moner, sinó d'aquells que la mantenen en el càrrec. Dos anys són més que suficients per haver comprovat que, allà on no n'hi ha, no cal cercar-ne. Quines obscures raons deu tenir la cúpula del Consell de Mallorca, o la del PP, per sustentar Moner en el càrrec? I no només Moner, sinó els que l'ajuden en la gestió i programació teatral, perquè ella no està capacitada per fer ni el que s'està fent. El teatre Principal, tot i les retallades, té pressupost per dur endavant una certa activitat, contràriament al que passa amb altres institucions culturals públiques. No tenir una professional al front costa molt car -per cert, no hi ha Codi de Bones Pràctiques per a la direcció dels teatres?

SÍMBOLS. En el moment d'escriure aquest article, llegesc que el Govern revisarà la llei de símbols després que el Consell Consultiu la consideràs un atemptat a la llibertat d'expressió. La portaveu Mabel Cabrer diu que, en tot cas, els edificis públics han de representar tothom i no han d'ofendre a ningú. Doncs per a la gent que estima el teatre, la pancarta d' Aïda és tot un símbol. El símbol inequívoc d'una programació que ofèn perquè, a més, no compleix amb la finalitat d'un teatre: educar la gent perquè cada vegada en pugui exigir de millor.