OBSERVATORI
Cultura 16/09/2017

La ‘rentrée’ i les seves possibilitats

i
Cristina Ros
3 min
La ‘rentrée’ i les seves possibilitats

El curs és a punt de començar. Aquesta setmana entrant hi ha Fira B! i la Nit de l’Art. El CaixaFòrum Palma acaba d’anunciar la seva programació per a aquesta temporada: la mitologia en obres dels mestres del renaixement i del barroc procedents de la col·lecció del Museu del Prado, De Chirico, les avantguardes històriques i Cristina García Rodero, entre d’altres. És la caixa que ens queda, en singular, mortes com estan les programacions i el col·leccionisme de les extintes Sa Nostra, la CAM i Bancaja, que varen ser de tanta ajuda per a la configuració d’exposicions referencials. Llàstima que no les puguem plorar, tenint en compte la disbauxa econòmica a la qual es lliuraren.

Mentrestant, ens assabentam que el Consell de Mallorca renuncia a adquirir l’edifici que és la seu del Centre de Cultura Sa Nostra a Palma, un desig de l’equip actual que no feia cap falta, atès que la Misericòrdia té infinites possibilitats més i estan desaprofitades i malmeses per una desatenció massa continuada. També, mentrestant, intenten salvar la col·lecció d’art contemporani de Sa Nostra perquè no surti de l’illa i no es pugui disgregar: el conjunt és irregular, peces de pesca d’altura amb unes tones de morralla que no fa brou. Que deixin de pensar en la col·lecció de ventalls, que no vull dir que no estigui bé conservar-la, però tot responsable hauria de saber destriar el gra de la palla. A aquestes altures de la legislatura, al Consell de Mallorca ja no li recordarem que té la majoria de competències en cultura. Ens ho hem de recordar a nosaltres mateixos.

Esmentava la Fira B! i, ja que som al Consell, potser li hauríem de fer pensar en el temps que defensàvem que el teatre Principal de Palma havia d’exercir de motor i de nexe d’unió de tota una xarxa escènica. El Principal acollirà la inauguració de la Fira i altres espectacles programats, però ara com ara a ningú se li escapa que no exerceix la fonamental funció que en teoria se li havia encomanat, si és que se li va encomanar qualque cosa.

Les necessitats bàsiques

Mentre les galeries promouen per a dijous debats entorn de l’art, escalfant motors per a la Nit de l’Art del dissabte 23, el Casal Solleric inaugurarà el mateix dijous l’exposició de Fernando Sánchez Castillo, que comparteix planta noble amb la mostra sobre la història de la sida de Pepe Miralles, planta baixa amb Carmela García i soterrani amb Dolors Sampol. Sense dubtar de l’energia que vol infondre el nou director, Sebastià Mascaró, tampoc a ningú se li escapen les condicions amb les quals es veu obligat a treballar. Acab de consultar la web del Solleric i no hi ha cap exposició a l’apartat dedicat a la programació actual que no faci setmanes que està tancada. No en té gens de culpa el nou director del centre ni tampoc el seu petitíssim equip, com no la té l’equip del museu Es Baluard. En ambdós casos, una feinada per a un rendiment que no pot deixar ningú satisfet.

Aquí tenim un problema gros d’aposta pública per la cultura. No només se’ns va acabar el suport de les obres socials de les caixes, sinó també, i sobretot, el suport polític. Les possibilitats que les programacions artístiques, les de totes les manifestacions culturals en general, tinguin la repercussió social que se n’hauria d’esperar (i com a repercussió no penseu en les fotos ni en els articles de la premsa, ni tan sols en la concurrència inaugural) depèn sobretot de les possibilitats que hi ha de treballar-les des de la base. Les possibilitats les obren o les tanquen, les multipliquen o les divideixen, els que disposen de la caixa i marquen les polítiques. I aquestes polítiques no poden estar quasi únicament basades en subvencions arreu, ni a cops d’esdeveniments treballats de pressa i a la mala.

Per moltes exposicions que programi el Casal Solleric, per moltes activitats expositives o de qualsevol mena que faci Es Baluard, per posar-ne només dos exemples i no parlar de casos igualment o més flagrants com el del Museu de Mallorca -que no fa ni sé si pot fer res, atès el suport que té-, no poden tirar endavant la tasca que els correspon. Ja que parlam del Museu de Mallorca, hi ha dies que no són més de tres o quatre persones per treure la feina. Al Solleric, són quatre o cinc mal comptades i una sola tècnica en temes artístics. A Es Baluard són més, bastants més, però les institucions que el governen fa anys que el deixaren amb els pressupostos molt per sota de les seves necessitats bàsiques.

Celebrarem la Nit de l’Art, la Fira B! i el que vingui. Al cap i a la fi, no ens cal gaire per trobar espurnes d’il·lusió. Però a una societat li convé ser conscient de les seves possibilitats de tenir una il·lusió continuada. I per a això, de moment, encara ara, ens manquen els fonaments.

stats