I tu ho estàs, hipersexualitzat?

LA HIPERSEXUALITZACIÓ de les adolescents, com a tema, pot semblar que no té gaire a veure amb el Dia internacional de la dona i, així i tot, el posam damunt la taula amb la voluntat de donar continuïtat a un debat que ara mateix ocupa i preocupa tant en tots aquells fòrums que es dediquen als estudis de gènere com a les escoles i a les famílies amb adolescents.

Que les adolescents es maquillen, s’enfilen a unes sabates de talons ben alts i es vesteixen amb aquelles peces que elles consideren més sexis (segur que no coincidim en el gust) és una evidència que no s’escapa a ningú. Es diu, en aquests casos, que estan hipersexualitzades.

En qualsevol festa escolar o en una graduació universitària, ho podem veure fins al límit de la paoneria. Hipersexualitzades elles i hipersexualitzats ells també, uns i altres amb tots els signes externs que els permet el propi entorn i el gènere de cadascú.

Així que jo no enfocaria el problema només cap a elles. I fins i tot crec que no ho és només de les edats adolescents, encara que en començar l’adolescència, quan es va conformant la personalitat adulta, pares i mares tenen feina a fer en aquest sentit i són, segurament, els darrers moments que poden fer-la.

Però si deia que no és una qüestió d’una sola franja d’edat ni d’un sol gènere és perquè personalment la hipersexualització en l’aspecte exterior, entesa dins els cànons més tòpics i típics, a mi em sembla igualment poc interessant i, sobretot, molt poc atractiva.