Publicitat
Publicitat

La zona de confort

Estam majoritàriament instal·lats en una zona de confort de la qual no en volem sortir. Faig servir la primera persona del plural perquè, en aquestes coses, tots som gent (gent, així, en general). Un dia ho som més i un altre ho som manco; en unes coses més que no en les altres, cadascú en les seves, però al cap i a la fi aquesta zona de confort ens dóna la seguretat que ens falta. El costum, l'hàbit, la repetició d'accions, de discursos, de fets, ens reconforta. Això és així i supòs que és beneficiós per a algunes coses, però per a les altres, per a moltes altres, ens deixa K.O.

Qualsevol que tingui fills o nebots sap fins a quin punt als nins els agrada veure la mateixa pel·lícula, una vegada i una altra, i més, quan de tant de veure-la, repeteixen en veu alta el que diuen els personatges. Però no són només els infants. Arribam a l'edat adulta i, si anam a un concert, esperam aquelles cançons que ja ens coneixem de memòria, les preferim de molt a descobrir les noves feines del músic pel qual en teoria tenim consideració.

Per posar més exemples, hi ha actors que no poden deixar de fer una obra que interpreten des de fa una dècada o més, i que, tot i que n'han estrenades de noves, –potser tan bones, o no tant, o més–, sempre se'ls demana i se'ls contracta perquè representin la de sempre. El mateix o similar passa amb els articles. A la gent, així, en general, li agraden aquells articles dels quals, després de llegir-los, pot dir "això jo ho havia pensat".

No sé si és per cercar la zona de confort, però sí la de seguretat. Tu ja et pots matar cercant un racó de la costa per tirar l'àncora del teu llaütet o per posar la tovallola damunt les roques, allunyada del lloc on hi ha la gent, que automàticament tens deu vaixells o cinquanta banyistes que se't tiraran a sobre. 

Tampoc els polítics no canvien el seu discurs, segurament perquè si el canviassin perdrien la majoria dels vots. Així guanya Rajoy. Així tenim Pedro Sánchez. I per això qualsevol polític que intenti trencar el discurs i els programes que ens sabem de memòria, o és rebutjat per les majories o és eliminat pels del propi partit. Per això mateix, segurament, la majoria de gent pensa que sempre hem estat espanyols i, si no sempre, –que no–, de fa més temps que el que ens poden haver contat els padrins. Vaja, que en tenim costum. I així, instal·lats en el costum, anam passant. Repetint les cançons, els programes electorals, els llocs per als viatges, les sèries de televisió, la manera d'estimar, les històries i la Història. La punyetera zona de confort de la qual no ens volem moure.