PP i Cs: la batalla pel votant de l’ala dura

MadridL’auge de manifestacions d’extrema dreta al carrer que s’ha vist durant les últimes setmanes, coincidint amb el referèndum de l’1 d’octubre, ha tingut una correlació gairebé perfecta amb el rebrot de missatges cada cop més escorats cap a la dreta del PP i Ciutadans. Als populars, el vicesecretari de comunicació, Pablo Casado, i el portaveu parlamentari, Rafael Hernando, han incendiat els ànims en més d’una ocasió aquestes setmanes amb sortides de to que són marca de la casa, però que s’han intensificat. Mentrestant, el partit taronja ha mostrat la intransigència més acusada des que va fer l’assalt al Congrés. Dimecres les paraules d’Albert Rivera a la cambra baixa fent una crida al PP i el PSOE a aliar-se per esclafar el nacionalisme perifèric li van valer l’apel·latiu de “falangista” per part del portaveu del PDECat, Carles Campuzano.

En la batalla propagandística contra el Procés que el govern espanyol i l’establishment han fet en les últimes setmanes hi ha hagut un evident canvi de to. Les al·lusions al “nacionalisme xenòfob” o “racista” s’han fet constants en els editorials d’alguns diaris de Madrid pròxims al govern del PP i també entre alguns dels polítics de l’ala dura del PP i Cs, com el mateix Casado. Caricaturitzant el Procés, i posant-lo al mateix nivell dels nacionalismes populistes d’escala europea (majoritàriament més pròxims a l’extrema dreta), el partit de Mariano Rajoy buscava, d’una banda, millorar l’acceptació de la mà dura, i en especial de les càrregues policials entre la ciutadania espanyola, i, de l’altra, apel·lar al rebuig que hi ha a escala europea contra moviments com el de l’ultradretà britànic Nigel Farage, amb qui s’ha comparat l’independentisme català en les últimes setmanes, per guanyar aliats internacionals.

Però aquest discurs ha dut a una reactivació del nacionalisme espanyol, que ha reaccionat en resposta al que s’ha entès com un atac del nacionalisme excloent a la pàtria comuna, per part d’un enemic també comú. I és en aquesta salsa que els grupuscles d’extrema dreta s’han desacomplexat, amb atacs com els de València d’aquesta setmana i batalles campals com la de Barcelona el 12 d’octubre.

“De moment són els que són, i només se senten reforçats al carrer. Però és veritat que, segons el que passi a Catalunya, poden acabar creixent en nombre”, explica el professor de ciències polítiques de la Universidad Carlos III de Madrid Pablo Simón. La polarització i la vigorització dels discursos nacionalistes espanyols, doncs, sí que podrien acabar fent créixer la base de votants que se situen a l’extrema dreta, que de moment no té representació a la política espanyola. La majoria són dins del PP, afegeix, tot i que també hi ha abstencionistes crònics. Les dades del CIS ho confirmen: el 90% dels que se situen en el 10 (en una escala de l’1 al 10 en què 1 és esquerra i 10 és dreta) voten el PP.

Fins fa poc, al PP no li calia explicitar un discurs en què l’extrema dreta se sentís còmoda, perquè tenia l’hegemonia de la dreta, i aquests votants eren captius, si no volien votar partits residuals, majoritàriament nostàlgics del franquisme com la Falange. Per això, quan s’acostaven les eleccions, els populars moderaven el discurs per disputar al PSOE el centre, on es decantava la balança. El sorgiment de Cs, però, els ha complicat aquest flanc, perquè els votants d’extrema dreta tenen ara dues opcions amb representació parlamentària. En aquest context és també que es dona volada a determinats discursos com el de Casado -que aquesta setmana va advocar per il·legalitzar l’independentisme i va titllar de “xenòfob” el nacionalisme català- o es produeixen moviments com la negativa a condemnar al Congrés els atacs de València. El president del partit, Mariano Rajoy, manté un to més moderat, per seguir apel·lant als votants ubicats més a prop del centre en l’eix ideològic. “El PP i Ciutadans es miren de cua d’ull en la lluita per aquests votants”, conclou Simón.

La presència d’aquests discursos dins les formacions mainstream i el poc pes total entre la massa de votants de l’extrema dreta de moment ha mantingut a ratlla el sorgiment d’un partit a l’estil del Front Nacional francès. Simón hi veu motius diversos com el fet que el PP naixés de la dreta i viatgés al centre -que fa que arrossegui molts dels votants històrics, més de dretes que el mateix partit-, o el fet que les onades migratòries a Espanya arribessin després que a altres països europeus. També assenyala el sistema electoral restrictiu rere aquesta inexistència de partits extremistes.

Però si la polarització continua, hi ha el risc que el pes demogràfic de l’extrema dreta creixi, i aleshores hi haurà dues opcions: que neixi un nou espai polític, o que el PP i Cs s’extremin. “De moment és més factible que es mogui un partit que el sorgiment d’un altre a la seva dreta”, considera Simón. “Però en aquests temps de volatilitat tot és possible. És temptador fer un discurs que només parli d’Espanya”, rebla.